Esperant temps millors

[Un dos i seguit, 28-1-22]

Des del punt de vista de les activitats culturals i festives, la pandèmia ha tingut, com a tot arreu, conseqüències nefastes. Al marge que ens hem hagut d’estar de gaudir de concerts, obres de teatre o, pel que fa les sardanes i els esbarts, ens hem perdut moltes ballades, els principals perjudicats han estat els músics, sobretot aquells que les corresponents remuneracions formen part de la seva manera de guanyar-se la vida.

Tot això és prou evident i ja ho hem comentat  moltes vegades, però també és ben trist que les aturades i les restriccions hagin comportat, també, l’avortament d’iniciatives originals que, pel simple fet de ser fruit d’una il·lusió i l’emprenedoria d’algú, ja mereixen la consideració i el respecte de tothom. Ja sabem que en aquest sentit, el de l’experimentació amb la cobla i altres formacions o gèneres, actualment viu un moment molt interessant, però no vull imaginar-me què hi hauria en cartell a hores d’ara si no s’haguessin frustrat moltes d’aquestes propostes i si aquest país nostre fos un país normal. 

Bé, aquest darrer aspecte mereix atenció a banda, però sí que he de dir que m’espanta saber -com ja vaig avançar la setmana passada a les xafarderies-, que la cobla Reus Jove havia d’estrenar, aquest cap de setmana, un nou espectacle conjuntament amb la Banda Unió Musical de Tarragona, però que la pandèmia l’ha frustrat. És a dir, dues de les més rellevants formacions musicals d’aquest racó de país, confabulades en oferir bona música conjuntament. Pel que sé, s’han fet arranjaments expressament perquè, lògicament, tot i que no es tracta d’una experiència inèdita, sí que és poc habitual.

La part positiva és que ja s’havien previst altres concerts i n’hi havia més en negociació, en unes dates que, en principi, resten vigents. També sembla que el primer i frustrat concert de la Pobla de Mafumet resta a la reserva esperant temps millors. Per cert, jo em pregunto si Tarragona es deixarà perdre l’oportunitat d’aquest suggerent espectacle, sobretot tenint en compte que hi està implicada la seva banda...

Feina rai!

[Un dos i seguit, 21-1-22]

Quan d’aquí a molts anys algú pretengui explicar tot el que haurà passar en temps de pandèmia, ho tindrà realment complicat. A diferència de temps passats, el nostre estudiós disposarà de molta, moltíssima informació, segurament massa per poder-la assimilar amb l’objectiu de fer-ne una síntesi.

Per sort o per desgràcia, ara hi ha moltes maneres de registrar els fets i tot tipus d’opinions i estudis sobre el que sigui. La feinada serà també ingent fins i tot quan aquest hipotètic historiador es limiti a estudiar un àmbit molt concret, com pot ser, posem per cas, el món sardanista. Espero que aquest abnegat investigador no només aconsegueixi molta informació, sinó que aquesta sigui prou rica i variada com per poder analitzar totes les situacions de manera completa i interpretar-la convenientment. Perquè, per exemple, podrà comprovar que hi havia ( hi ha) diverses limitacions segons el moment o el lloc, amb normatives més o menys encertades, però segurament se sorprendrà que un dia concret es puguin fer determinades activitats, com aplecs i ballades, mentre en una altra població del mateix país no es permeti. 

Això mateix està passant ara i aquí, al Camp de Tarragona. La normativa general permet fer ballades (amb les lògiques mesures de seguretat, naturalment), però la darrera paraula la tenen els municipis. Fins i tot s’han arribat a produir situacions diguem-ne curioses en les que un departament de l’ajuntament, posem que la Guàrdia Urbana, no autoritzi una ballada per a la qual hi havia el vist-i-plau de la regidoria de Cultura o de Festes i on s’hi preveia l’assistència d’autoritats, fins i tot l’alcalde. A l’hora de la veritat, hi ha de tot: des de les gestions que permeten salvar la situació fins a la cancel•lació ràpida d’actes totalment innocus, com ho és una ballada de sardanes on tothom usa mascareta i gel, balla a una distància respectable entre una persona i l’altra i on poques vegades hi ha multituds. 

Feina rai per explicar-ho racionalment tot això, sens dubte!

Sobre gustos...

[Un dos i seguit, 14-1-22]

La setmana passada s’encetava una nova temporada del concurs La Sardana de l’Any que, com ja sabreu, és una iniciativa de la Confederació Sardanista de Catalunya que pretén ajudar a la divulgació de sardanes noves per mitjà d’una sèrie d’eliminatòries decidides per votacions populars i difoses per Internet i un bon grapat d’emissores de ràdio, entre les quals aquests que esteu escoltant, Tarragona Ràdio. Cada setmana, s’enfronten diverses sardanes estrenades l’any anterior i tot plegat culmina amb un concert en viu i en directe amb unes finalistes i on es determina la que passa a ser anomenada Sardana de l’Any, a més de les que reben el reconeixement dels premis Joventut i de la Crítica.

Es tracta d’un muntatge de certa complexitat i amb molts riscos, ja que mai ha estat exempt de crítiques. Enguany, per exemple, tot i que potser encara sigui aviat per tal de constatar-ho plenament, ja s’han fet notar a les xarxes socials. Bàsicament, allò que més genera suspicàcies és que sembla que el sistema acaba afavorint composicions de nivell més aviat baix, d’una qualitat moltes vegades clarament dubtosa, i això en detriment d’obres força interessants que, sovint, encara que no sempre, resten eliminades. Fins i tot s’ha assenyalat la diferència amb la primera època – als anys 70 i 80-, quan a les finals hi arribaven sardanes de compositors de reconegut prestigi, fins i tot més enllà de la cobla, com ara Ros Marbà, Manuel Oltra o Rafael Ferrer, posem per cas. Avui dia -asseguren els crítics-, ells o els seus equivalents no hi serien de cap manera.

Han degenerat els gustos del públic? O és que es vota escombrant cap a casa, prescindint d’altres criteris? Té a veure que en aquella primera època, a més del públic assistent a les finals, les emissores hi aportessin un bon nombre de punts amb jurats propis i, per tant, un criteri més format? El que tinc clar -i em dol- és que ara mateix no serien Sardana de l’Any títols com Maria Teresa, de Josep Maria Bernat, o L’Aplec de Tardor, de Conrad Saló. I dic això amb tot el respecte per una part important de les finalistes que sí que s’ho mereixen arribar-hi.

Coratge i optimisme

[Un dos i seguit, 7-1-22]

Segons les dades que ha recollit la Confederació Sardanista de Catalunya, l’any 2021 que acabem de deixar enrere, el coronavirus ha tingut molt menys impacte en les activitats sardanistes. Com a mínim -diuen- en el que fa referència a les anul·lacions. En concret només s'han vist cancel·lades 97 actuacions, desglossades en 82 concerts, aplecs o ballades i 15 concursos de sardana esportiva. Aquest valor és clarament menor respecte a les més de 500 de l'any passat. 

Naturalment, com en totes les situacions de la vida, les valoracions depenen, en gran part, del nivell d’optimisme que hi posem o de l’actitud positiva que tinguem davant les situacions en les que ens anem trobant. És una manera de procedir que en tot moment he defensat, sempre i quan això de veure el got mig ple en comptes de mig buit no comporti relaxament, conformisme o candidesa.

No sembla que el món sardanista, en general, hagi caigut en aquests perills. De fet, tot i que, efectivament, moltes activitats s'han vist impactades de nou per la pandèmia durant aquest any, tal i com  també informa la Confederació, la majoria s'han pogut reconvertir en concert o programar-se en una altra data, com és el cas de 70 esdeveniments sardanistes.

Però allò que més clarament demostra el coratge i l’optimisme, alhora, dels organitzadors d’activitats, és que de cara al 2022 han actuat com si demà ja no hi hagués rastre de la pandèmia. Que no se m’entengui malament: no els estic acusant d’inconsciència, precisament, perquè em consta el respecte, les prevencions i totes les cauteles que tenen davant aquesta situació extrema que viu el món. Allò que fan és no deixar-se acovardir, treballar per anar endavant, però sempre tenint present que, si convé, caldrà, a cada moment, adoptar mesures dràstiques o replantejar les previsions. De fet, com ja he comentat al principi, és el que han fet fins ara. De pràctica no els en falta.