dijous, 31 de maig del 2018

Les lliçons de la història

[Un dos i seguit, 25-5-18]

Normalment, en aquest comentari inicial parlem de qüestions d’actualitat sardanista, esbarts i cobles. Avui també tractarem actualitat, però començarem recordant uns fets històrics que van afectar la sardana fa molts anys.

Als inicis del segle XX, quan la sardana estava en plena expansió per tot el Principat i ja era considerada un símbol de catalanitat, a diverses poblacions es van produir atacs a les ballades per part de grups lerrouxistes, que pretenien treure aquesta dansa dels carrers. Alguns dels fets més contundents van tenir lloc a la plaça Prim de Reus i a la Rambla de Tarragona, dos llocs on es van arribar a produir agressions físiques als dansaires. Allò va provocar un fort debat a la nombrosa premsa local del moment i també a la nacional. Fins i tot, la qüestió es va tractar al Congrés dels Diputats.

A Reus, algunes ballades es van haver de traslladar a llocs tancats, com el Centre de Lectura, mentre que a Tarragona l’alcalde va arribar a prohibir-les durant uns dies i va proposar fer-les a la plaça dels Carros en lloc de la Rambla, perquè allí hi havia la seu de la Fraternidad Republicana, és a dir, els esmentats lerrouxistes, que consideraven una provocació fer-hi sardanes a prop.

Ara, recordant aquests fets, resulta tota una temptació comparar-ho amb fets més actuals: sardanes i color groc, agressivitat i impunitat d’uns, actitud pacífica d’altres, autoritats pusil·lànimes o directament hostils.... Avui dia, uns tenen un avantatge: qui més qui menys té una càmera al mòbil i accés a les xarxes socials, de manera que les manipulacions aviat poden quedar en evidència. Els altres, al cap de més de cent anys, segueixen amb el mateix esperit hostil, tot i que ara també utilitzin qualificatius nous per als catalans, com ara “supremacistes”, i tots aquells que els semblen ben gruixuts, sovint sense saber  del tot el seu significat. O sí que ho saben, però fan allò que han fet sempre: manipular les idees i els conceptes, una eina més del seu sistema repressor.

dijous, 24 de maig del 2018

Emocions, sorpresa i esclat final

[Un dos i seguit, 18-5-18]

Aquesta vegada, la final del concurs La Sardana de l’Any ha viatjat fins més al sud que mai: a Alcanar. L’aposta per una de les comarques on, en principi, l’activitat sardanista és més feble, ha funcionat de la millor manera: una molt bona acollida per part de l’Ajuntament de la vila i l’assistència d’un públic prou nombrós per omplir el recinte, bona part del qual va viatjar un grapat de quilòmetres des dels més diversos punts del país.

No correspon valorar aquí el resultat del concurs, entre altres coses perquè això, com s’acostuma a dir, va segons els gustos de cadascú, però sí que volem remarcar el magnífic segon lloc obtingut per la sardana del tarragoní Alfred Abad, i el tercer del prioratí Amadeu Escoda. Algú podria pensar que jugaven a casa, però la gran varietat de procedències del públic que votava treu sentit a aquesta afirmació.

Fou una gala tant completa que va contenir diversos moments plens d’emoció, d’altres sorprenent atractius com l’estrena de l’espectacle dedicat a la figura de Ricard Viladesau, malgrat els problemes tècnics que va patir, i un esclatant final amb totes aquelles emocions condensades en l’actuació conjunta de les dues cobles i la banda Agrupació Musical Canareva.

Ah! I a la propera final es passarà de l’ambient de festa major d’enguany al pavelló d’Alcanar al refinament del Gran Teatre del Liceu, tot celebrant la que serà la trentena edició del certamen. Al setembre, quan es tornin a engegar les eliminatòries d’una nova edició de La Sardana de l’Any, en seguirem parlant.

dijous, 17 de maig del 2018

La sardana d'un any

[Un dos i seguit, 11-5-18]

Com cada any, des del passat mes de setembre i fins aquest cap de setmana, bona part dels molts programes de sardanes que s’emeten per les emissores del país hem estat embolicats en aquest muntatge singular que és el concurs La Sardana de l’Any. Eliminatòries, votacions, resultats, sortejos i, ara, aquest dissabte a la tarda, el gran concert final on s’acabarà de decidir quina és la sardana més popular entre les estrenades durant l’any passat. De fet, per qüestions pràctiques se’n fa una tria inicial per part d’un grup d’entesos, ja que se n’estrenen moltes més i, a banda de la qualitat que hi pugui haver en certs casos, fer-hi entrar a totes resultaria una operació impossible.

Tot plegat, però, segueix presentant aspectes delicats i susceptibles de ser criticats com, de fet, ja ho ha estat moltes vegades. Costa d’acceptar, per exemple, que determinades sardanes que a cadascú ens poden semblar de qualitat, originals i, en definitiva, de ser tingudes en compte, resultin eliminades per altres que podem creure que tenen menys qualitats. El cas és que tots tenim els nostres gustos i preferències i tampoc no es pot evitar que, de manera més o menys dissimulada, algú faci campanya per una sardana concreta, o que el fet que determinada composició estigui vinculada amb alguna entitat o població faciliti certa mobilització de votants i obtingui molts vota que ens poden semblar poc objectius.

Naturalment, això passa i el més segur és que no es pugui fer res per evitar-ho. En aquest punt del debat, quan es comenten aquestes qüestions, sempre podem dir el mateix: que abans que res, La Sardana de l’Any és una plataforma de divulgació de les sardanes noves, al marge de si guanyen o no. Aquesta és una manera que moltes sardanes puguin ser conegudes pel públic que no ha assistit a la seva estrena, que són, lògicament, la majoria. D’aquesta manera, són emeses per emissores d’arreu del país, una oportunitat que per ella mateixa ja és un premi.

D’altra banda, el concurs també atorga dos altres premis decidits per jurats: el de la Crítica, segons la qualitat musical, i el premi Joventut, per a obres d’autors de menys de 30 anys. Quedem-nos, doncs, amb aquesta visió més positiva de la competició que, pel que fa a l'edició actual, és a punt de mostrar els seus resultats.

dijous, 10 de maig del 2018

Actes de justícia

[Un dos i seguit, 4-5-18]

Diumenge se celebra l’aplec Ciutat de Tarragona, el primer dels dos que organitza el Casal Tarragoní (l’altra és el del Serrallo, a l’octubre). Una festa que va començar l’any 1957 en un indret que avui dia pot sobtar: la Ciutat Residencial. En aquell moment, l’aplec no va acabar d’arrelar i només se’n van fer molt poques edicions, però anys després, el 1977 el Casal ho va tornar a intentar i, des de llavors, s’ha anat fent de manera ininterrompuda, encara que variant el lloc de celebració: el Parc de Saavedra, el Camp de Mart, el passeig de les Palmeres i l’actual, el Parc del Francolí.

En aquelles primeres edicions de la represa, es va seguir el costum d’homenatjar, en el transcurs de cada aplec, un compositor de sardanes, com ara Tomàs Gil o Ricard Viladesau, de qui es pretenia que dediqués una sardana a Tarragona, però no es va aconseguir. La majoria, però, eren músics importants, encara que insuficientment coneguts per la majoria dels tarragonins, de manera que així van obtenir cert reconeixement. Va ser el cas del mestre Joan Juncà, que a partir d’aquell moment es va engrescar a escriure més sardanes, o Josep Maria Malato, un gran director de bandes de música molt més reconegut a fora de Tarragona que a la seva ciutat i que havia escrit algunes sardanes.

Un altre d’aquells il·lustres homenatjats ho tornarà a ser enguany, ara a títol pòstum: Enric Casals, el germà del gran violoncel·lista i un gran músic però amb la imatge pública a l’ombra d’aquella gran figura universal. El cas és que enguany fa 90 anys de l’estrena de la seva sardana Tarragona, una obra excepcional, no només per la qualitat musical, sinó també per la seva originalitat. Una sardana d’execució gens fàcil que fa que només es programi en concerts selectes, però que diumenge la podrem escoltar i ballar en el moment de la commemoració.

A vegades, els homenatges són un simple compliment, però en els casos com el d’Enric Casals i els altres que hem recordat, són actes de justícia.

dijous, 3 de maig del 2018

Qüestió de prioritats

[Un dos i seguit, 27-4-18]

Aquesta setmana que estem a punt de completar començava de la millor manera: amb la gran festa del llibre i de l’amor que és Sant Jordi. Una jornada molt especial que transforma radicalment pobles i ciutats i, a Tarragona, molt especialment la Rambla Nova. Una diada que molts hem pogut veure créixer de manera espectacular i que podem exemplificar des de la perspectiva sardanista, tot recordant aquelles ballades que, durant molts anys, va patrocinar l’enyorada llibreria Guardias i que es feien, lògicament, a la coca central de la Rambla, just davant de l’establiment que pagava els músics, a prop del Teatre Metropol perquè se’n facin una idea els més joves.

Amb els anys, la llibreria va plegar, però Sant Jordi va anar fent-se més i més gran, amb cada vegada més superfície de parades de llibres, però també creixent en nombre les de roses i les d’entitats ciutadanes. S’hi van anar afegint ONG, partits polítics i associacions de tota mena. Les sardanes, que ara les pagava l’Ajuntament, van passar a fer-se, per poc temps, vora la Font del Centenari, i després, durant uns quants anys, al primer tram, on ara hi ha el monument a la sardana. Al lloc original ara s’hi feien castells, que es van incorporar així a la part festiva de Sant Jordi.

Més recentment, es va haver de fer un pas més, ja que la inflació de parades a la Rambla va portar els castells al lloc de les sardanes i, és clar, aquestes van haver d’anar fora de la Rambla, fins la plaça Verdaguer. Qüestió de prioritats. Enguany, suposem que per altres raons, la ballada fins i tot ha canviat de dia, passant a la vigília.

El més trist de tot plegat no és tant l’increment desmesurat de parades a la Rambla com la constatació que les de llibres i roses no han crescut gaire i que bona part dels que aquell dia ocupen un lloc privilegiat al primer passeig de la ciutat ni tan sols tenen el detall de mostrar llibres i roses. Naturalment, el desig de fer-se veure allí on hi ha molta gent és legítim, però aquest fet no deixa de mostrar, en molts casos, certa perversió del sentit original de la festa.