dimarts, 18 de juny del 2024

Una Rosa d’Or més que merescuda

[Un dos i seguit, 14-6-24]

Aquest diumenge 16 de juny, dia Universal de la Sardana, en el marc de l’Aplec de la Sardana d’Anglès es lliurarà, com cada any, el premi Floricel Rosa d’Or 2024, que atorga l'entitat sardanista i cultural Floricel d'Anglès. Es tracta d’un reconeixement que es va instituir el ja llunyà 1967 per a persones que hagin treballat de valent per la sardana. La llista que s’ha vingut formant any rere any és impressionant, tant per la quantitat com per la qualitat dels noms que hi podem veure. Tot plegat, ha fet que des de fa força temps sigui una convocatòria amb un prestigi innegable dins el món de la sardana.

Així, veient que qui rebrà la Rosa d’Or aquest diumenge serà la Teresa Vives i Mariné no pugui fer altra cosa que aplaudir-ho i, és clar, felicitar-la. He coincidit amb ella en tota mena d’actes sardanistes, sobretot a la zona de Tarragona, i fins i tot a la colla veterana Toc de Dansa. Aviat comproves que és una persona vital, afable i que es fa amb tothom. La candidatura per al premi la va fer la Federació d’Aplecs Sardanistes de les Comarques Meridionals, però podia haver estat qualsevol entitat, colla o sardanista que l’hagi tractat.

Porta més de 30 anys ensenyant sardanes en diferents municipis del Baix Camp i el 2018 fou impulsora de la recuperació de l’Aplec de Riudoms, així com d’una activitat continuada a la vila. L’any 2001 va ser una de les promotores de la colla sardanista Roses de Tardor, també de Riudoms, entitat que presideix des de 2015. A més, tenim el goig de constatar que és companya nostra en la tasca de pasrlar de sardanes a la ràdio, ja que des del 2009, els dissabtes al matí condueix el programa ‘Rotllana màgica’ a LANOVA Ràdio de Reus. Anteriorment també havia estat conductora d’un espai sobre sardanes a l’antiga 'TV Reus' que, l’any 2000, li va valdre el Premi a la Difusió de l’Obra del Ballet Popular.

Una Rosa d’Or, insisteixo, més que merescuda. Moltíssimes felicitats, Teresa!

dissabte, 8 de juny del 2024

Són joves...

[Un dos i seguit, 7-6-24]

Tinc la teoria, que crec que alguna vegada ja l’he citat aquí, però no em sembla sobrer insistir-hi, basada en la idea que des de sempre -vull dir des de que hi ha literatura o algun esment sobre la sardana-, en tot moment hi ha hagut una mena de lluita o competència entre dues maneres d’entendre aquesta dansa. Una és aquella que diu que hi ha d’haver unes normes, un estàndard del fet sardanista, que cal defensar. I a fe que ho han fet sempre, de manera que en tots els mètodes o obres de divulgació calia que hi haguessin aquestes directrius que han de regir el bon ballar. 

Es refereixen a una coreografia precisa i cap altra, la necessitat de mantenir les parelles home-dona, l’obligatorietat de mantenir una compostura molt determinada, que les composicions han de complir certes característiques i un nivell alt de qualitat musical i un llarg etcètera. De fet, en un moment donat, es va publicar una mena de decàleg en forma de rodolins sota el títol «Els cent consells del Consell del Foment», referint-se al Foment de la Sardana de Barcelona. Cent normes, cent!!

L’altra postura és l’original, aquella que va tractar de difondre un molt documentat assaig amb un títol prou significatiu: «Córrer la sardana: balls, joves i conflictes». Resumint molt i molt allò que vull dir: els uns defensen un ballar lliure, sense imposar res (mireu, per exemple, fotos antigues amb anelles  amb només homes), amb punts lliures, amb colles de concurs, sardanes transgressores en tiratge, estètica o barreges... Els altres, sempre han lluitat contra tot això i , sovint, s’han presentat com els defensors de la puresa i l’autenticitat davant pràctiques obsoletes i contaminants. Han arribat a guanyar el relat públic i la mentalitat de molta gent de bona fe; han guanyat batalles però no la «guerra». Si sabeu llegir entre línies tot allò que s’ha publicat, haureu observat que en tot moment hi ha hagut aquest estira i arronsa. De fet, hi ha indicis evidents amb la supervivència dels punts lliures, de les colles de competició, els sardaxous, etc. Si no fos així, no els hauria calgut insistir tant en la defensa d’aquelles normes, no creieu?

La lluita segueix, però. Només cal llegir algunes reaccions a les imatges que cada any circulen per les xarxes de les ballades de matinada a la Patum, a determinades mescles musicals o a la manera de ballar d’aquesta engrescadora colla de gent jove de Molins de Rei, posem per cas. Encoratja veure això, que són joves... 

dimarts, 4 de juny del 2024

Hi vull dir la meva

[Un dos i seguit, 31-5-24]

Dissabte passat va tenir lloc, al Palau de Congressos de Tarragona, la festa final del concurs La Sardana de l’Any, en l’edició corresponent al 2023. Naturalment, després en farem la crònica i, fins i tot, escoltarem algun moment del concert, però això és l’editorial del programa i aquí hi vull dir la meva.

I dic, per exemple, que em va agradar el lloc, un espai ampli, còmode, ben equipat, amb bona sonoritat... No em va agradar, en canvi, que no estigués ple, ni tan sols en tres quartes parts de la capacitat, mentre algun any ha calgut fer dues sessions per acollir el públic. Aquests dies s’han expressat diverses opinions al respecte, segurament totes amb raonaments vàlids. Jo ho sintetitzo en aquests punts:

1) No hi ha la mateixa distància de Tarragona a Barcelona (o de Tarragona a Girona, etc.) que a la inversa. Vist i demostrat múltiples vegades. Això pel que fa al món sardanista, una altra cosa és que hom vagi a fer el turista al Delta, a la mateixa Tarragona romana, etc. No són pocs els tarragonins que han anat sovint a Calella, Banyoles, les Roquetes, Palamós, etc, però a la inversa ja costa més.

2) La propaganda s’havia confiat només a les xarxes i als programes especialitzats. A la ciutat de Tarragona ningú fora dels que estan més al dia de l’actualitat sardanista sabia que es va fer aquest acte i la majoria segueixen sense saber que s’ha fet. Fins i tot públic potencial que podem considerar sardanista. Les xarxes són indispensables, però no suficients, i, a més, cal utilitzar-les com cal. Sembla que algú va proposar fer una roda de premsa, idea que no va prosperar. Perquè?

3) Aquests dies Tarragona és un bullidor d’activitats, amb l’oferta més alta de l’any: el festival Tàrraco Viva, amb un programa molt dens i publicitat fins a la sacietat; el concert de The Tyets el mateix dia; concert de corals gairebé a la mateixa hora….

4) Hi ha concerts de cobla que omplen auditoris a Tarragona… però són gratuïts, o gairebé. Més d’un i de dos van anar a les ballades del migdia i de la tarda i després van escampar la boira.

Em van agradar moltes de les sardanes finalistes, tenint en compte que es tracta d’un concurs popular, però no tant les que no aporten res, són repetitives, amb poca substància i, per arrodonir-ho, no han instrumentades per l’autor.

Em va entusiasmar l’experiència de l’Arnau Tordera i la cobla Sant Jordi, amb tres maneres ben diferents de treballar amb la cobla. Menys bonica va ser la irresistible necessitat de part del públic de fer saber a tothom que la peça d’estrena no els havia agradat.

També va ser magnífic veure que hi havia càmeres de televisió i que s’hagi anunciat la propera emissió del concert per la Xarxa la plataforma de les televisions locals, espero que sencer. Els hem de felicitar, com també per l’estrena, avui mateix, del vídeo «Paretdelgada: un fil d'esperança». La llàstima és que això no sigui habitual a TV3.