[Un
dos i seguit, 9-9-16]
Aquest país
nostre és ben curiós, força especial. I no ho dic per la qüestió política, que
Déu n’hi do!. Penso, ara, en els músics, especialment en els que han treballat
o treballen, d’una manera o altra i amb major o menor intensitat, amb la cobla
com a conjunt o algun dels seus instruments. Dic que és especial, perquè en un
període relativament curt (tot és segons la perspectiva temporal des de la que
ho contemplem) hem passat de patir per la desaparició de les cobles per manca
de músics i per la baixa qualitat de bona part de les existents, a un moment
com l’actual, en el qual de cobles n’hi ha moltes, amb una majoria aclaparadora
de components joves i amb una qualitat general força bona i, en no pocs casos,
excel·lent.
Potser ha passat
el temps dels grans “divos” i molts pensin que aquell moment màgic de les
sardanes obligades dels aplecs ja no és el mateix. Però tothom ha d’acceptar
que ara tenim cobles de nivell, que es poden permetre donar festa sovint als
seus components i suplir-los amb altres músics solvents. Cobles que, moltes
d’elles, assumeixen repertoris abans només reservats a algunes poques
formacions capdavanteres; cobles, d’altra vanda, que fan experiments, fusions i
col·laboracions amb les fórmules més diverses.
Fins i tot, alguns
músics prou preparats es poden permetre el luxe de desvincular-se d’una plaça
fixa en una cobla i dedicar-se a fer “bolos” quan els ve de gust a qualsevol
cobla que els requereixi, combinar-ho amb mil i una altres feines musicals,
inclosos aquelles treballs diferents que abans comentava. Un cas ben clar és el
del tenora i compositor Jordi Molina, que fa anys que no vinculat amb una cobla
concreta, però el podem veure sovint actuant arreu del país i enregistrant
discos sempre diferents, com el que acaba d’enllestir i que és, un cop més, una
nova alenada d’aire fresc musical.
La part negativa de tot
això, com sempre, és que a aquesta riquesa li costa fer-se veure al públic en
general. Som així!
