[Un
dos i seguit, 2-9-16]
L’Escola de
Música Tradicional de la Ciutat de València és un centre privat dedicat a
l’ensenyament i la promoció de la música tradicional del País Valencià. Només
fa un parell d’anys de la seva creació i ja ha realitzat una tasca intensa i,
sembla, fructífera. Una de les iniciatives que porta a terme és la difusió de
tot tipus d’activitats musicals de caire tradicional. Ho fan des d’un punt de
vista obert, desacomplexat, de manera que no s’han imposat límits de cap tipus.
En aquest sentit, els seus missatges pel Facebook, per exemple, són moltíssims,
publicats a diari. Evidentment, ens fan saber les seves d’activitats, però
sempre van més enllà, parlant de tots els estils, des del jazz al flamenc, però
amb atenció especial per la música més autòctona, com és natural.
Territorialment, abasten els Països Catalans, per la qual cosa és habitual
trobar-hi informacions del Principat.
Entre les moltes
consideracions que en podríem fer, una de les coses que m’han cridat l’atenció
és la intensa vida musical tradicional que hi ha, ben activa al País Valencià.
Es trenquen, doncs, tòpics i prejudicis, alhora que surten a la llum activitats que fins ara restaven
amagades en els clixés habituals d’aquelles terres. Tampoc cal descartar que el
nou panorama polític valencià hagi potenciat aquestes activitats. Tot pot ser.
Allò que ara
m’interessa, però, és un aspecte que sovint hem comentat referint-nos a aquest
mateix camp de la cultura aquí, a Catalunya. Ho veiem, ocasionalment, quan algú
que no hi està vinculat descobreix el volum d’activitat que hi ha en el món de
les sardanes, la cobla i els esbarts i que costa que sigui més visible. Costa, a
vegades, fer entendre que en la cultura popular d’aquí hi ha alguna cosa més
que castells i correfocs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada