Gent que treballa

[Un dos i seguit, 12-4-19]

Si feu una visita al portal de al Confederació Sardanista de Catalunya, entre molts altres continguts interessants, hi podreu trobar una força completa agenda i un apartat de notícies, tot ben posat al dia, qualitat aquesta que, malauradament, poques vegades podem constatar en els mitjans electrònics d’entitats culturals. Aquestes, ja ho sabem, funcionen a base de molta feina voluntària de persones que treballen de manera totalment altruista i, és clar, no es pot pretendre que els efectes arribin a tot arreu. I gràcies!

La Confederació, però, ha aconseguit, ara per ara, que el seu web sigui atractiu, actualitzat i que resulti realment útil. Això ens permet, posem per cas, analitzar les notícies que s’hi publiquen, algunes ja divulgades en el nostre programa i altres que ja exposarem avui mateix. Aquest repàs a les notícies de, per exemple, les últimes dues setmanes, és suficient per constatar una apreciació que fèiem no fa gaire parlant dels Premis Capital de la Sardana: que aquesta part de la cultura catalana que ens ocupa, malgrat els problemes que pugui tenir, és ben viva arreu del país i que, a més, implica persones i entitats ben diferents, és a dir, cadascú amb els seus propis plantejaments i camps d’acció preferents.

Així, el noticiari ens parla de concursos musicals, llibres d’història sardanista local, propostes de noves experiències musicals, cobles que celebren aniversaris importants, nous enregistraments de caire ben divers, concursos de colles, etc. Tot això, és clar, juntament amb l’agenda i les moltes activitats que s’han de portar a terme properament, ens donen a entendre que no només hi ha balladors habituals, d’esporàdics o de competició, sinó músics intèrprets i compositors, gent que ensenya a ballar o a fer sonar algun instrument, artistes de tot tipus que s’inspiren en la sardana, informadors, estudiosos, pencaires que munten entarimats o carreguen cadires, jurats, monitors de colles joves, organitzadors dels que preparen coses i es barallen amb regidors o tracten de seduir patrocinadors... En fi, una riquesa humana que cal valorar i defensar com i on sigui.

No només sardanes...

[Un, dos i seguit, 5-4-19]

Massa sovint, i de manera injusta, en l’imaginari de molta gent s’associa la formació instrumental coneguda com a cobla exclusivament amb la interpretació de sardanes. Així, a més d’oblidar que, tradicionalment, les cobles han estat les acompanyants musicals dels esbarts (una altra cosa és que ara aquests grups tendeixin a prescindir-ne, sembla que per qüestió econòmica), també s’ignora que, històricament, les cobles feien sessions de ball amb les melodies de moda de cada moment, sobretot quan no es disposava d’un espai tancat i calien uns instruments potents per sonar a l’aire lliure i en absència de qualsevol sistema d’amplificació. Igualment s’ignora que tot i que quan aquest repertori de ballables va anar quedant arraconat, en actuacions de concert, les cobles podien interpretar peces de gran qualitat en forma de glosses o obres lliures.

D’altra banda, els últims anys no són pocs els músics que reivindiquen la cobla com una eina d’expressió musical amb moltíssimes possibilitats i totalment oberta a tot tipus de gèneres i a posar en pràctica mestissatges musicals sense cap tipus de restricció. Els fruits són, generalment, força interessants, com a mínim, i només cal lamentar que no aconsegueixin una major difusió. Si aquestes experiències arribessin a més gent, segur que desapareixerien tòpics com aquell que associa la cobla només amb la sardana.

El cert és que molts músics ja han fet la seva part de feina en aquest sentit. No són només les cobles més joves i teòricament més desenfadades les que porten a terme aquestes incursions en altres terrenys fora de la sardana. Veiem, per exemple, com una cobla com La Principal de la Bisbal s’immergeix al mig d’una orquestra de corda per interpretar i enregistrar música de tota mena sota el nom de Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya. Aquesta mateixa veterana formació també ha portat arreu un espectacle infantil amb l’animador Pep López, alhora que ha adaptat les clàssiques serenates de festa major –és a dir, uns concerts on en formació d’orquestra interpreten tot tipus de música per a escoltar.

Ara, sense oblidar cap de les modalitats d’una cobla-orquestra en una festa major, també mostren aquests concerts amb els instruments de cobla, amb algun altre afegit, com teclats o percussió, així com els cantants de l’orquestra. En definitiva, una mostra més de que cal reinventar-se sempre, però també que una cobla pot interpretar de tot, des de temes clàssics fins adaptacions de cançons d’ara mateix, i només cal fer-ho bé. Avui, estrenarem el disc que La Principal de la Bisbal acaba de publicar amb aquest còctel de músiques de sempre, ara amb el so de la cobla.

I, això, quan ens arriben notícies de més projectes, com el que prepara el cantant Arnau Tordera, líder del grup Obeses, amb la cobla Berga Jove. La cosa s’està posant interessant...

Les sardanes dels concursos

[Un dos i seguit, 29-3-19]

En principi, qualsevol que tingui uns mínims coneixements de com es balla la sardana i conegui algun dels molts mètodes de repartiment, pot dansar-la de manera, com a poc, prou digna. Quan ja es disposa de certa desimboltura, hom ja es pot engrescar en el que es coneix com “fer els aires”, és a dir, interpretar cada sardana amb el grau de balanceig que li escau a cada moment, a cada compàs o grups de compassos, segons allò que a cadascú li sembla que demana la música. Quan una colla domina això i aconsegueix un alt grau de conjunt entre tots els seus membres, és molt probable que es tracti d’una colla de competició, o de sardana esportiva com ara es tendeix a anomenar-les.

Tradicionalment, les colles anaven als concursos sabent, a vegades, quines sardanes havien de ballar, però en la majoria d’ocasions no s’assabentaven fins al darrer moment. En el primer cas, hi havia la possibilitat –generalment ben aprofitada- d’assajar-les i aconseguir així una interpretació el més acurada possible. En aquesta qüestió sempre hi ha hagut el debat sobre si calia o no saber abans el nom de les sardanes, ja que molts consideren que el fet d’enfrontar-se al repte de ballar-les sense preparació prèvia forma part de l’encant d’un concurs i del mèrit d’una bona colla.

Fins no fa gaire, aquesta era la tesi dominant, però des de fa uns anys s’ha optat per anunciar sempre, amb antelació de setmanes, les composicions que han de ballar les colles del Campionat de Catalunya. L’argument principal és que, d’aquesta manera, totes les colles competeixen amb igualtat de condicions, evitant la picaresca o, senzillament, la fortuna d’aquelles anelles que, per la raó que sigui, tenen accés al programa d’un concurs determinat.

La polèmica, però, no ha desaparegut. Tal i com s’ha vist aquests dies a les xarxes socials, què passa quan, per exemple, es trien sardanes noves, de manera que és difícil accedir a algun enregistrament i el promotor del concurs suposadament té alguna vinculació amb dansaires d’alguna colla? En aquest debat també han aparegut altres qüestions com la idoneïtat d’uns determinats títols per als concursos, aspecte aquest en el qual hi podem trobar tants criteris com dansaires i la solució sembla complicada. En tot cas, segur que valdria la pena treballar per millorar la normativa del Campionat i prevenir situacions delicades.