Cursos de formació?

[Un dos i seguit, 29-1-16]

Sembla que la Mostra del Patrimoni Immaterial a Barcelona, Som Cultura Popular, que es va celebrar a la capital catalana dies enrere  va ser tot un èxit, segons asseguren els organitzadors i alguns participants dels quals ens ha arribat informació. Una iniciativa de l’Ajuntament barceloní però amb interès per a tot el país que tothom ha valorat com una molt bona idea.

Només hem pogut detectar un aspecte negatiu, referent a l’obligada suspensió, per manca de participació, d’alguns dels cursos de formació que s’havien convocat adreçats a les entitats. Atesos els títols que ens havien arribat, la sensació és que es tractava de qüestions importantíssimes per als autèntics herois de la cultura popular: els que van al davant, els que treballen dins les entitats fent feina a vegades callada però essencial. Eren aspectes que sovint els que no els tracten ni arriben a sospitar que calgui tenir en compte: “Com plantejar una campanya de Micromecenatge”, “Les assegurances de les entitats culturals. Què cal fer i què no cal fer. Com fer-ho”, “Quines són les claus del bon funcionament d'una associació” o –atenció!-  “Renovació a les juntes directives”.

Més d’un s’ha sorprès per la manca de gent apuntada per tractar de coses tant vitals per a les entitats. Ben mirat, però, sospito que el problema és, precisament, que no són qüestions que algú vulgui estudiar com a entreteniment. Els afectats  són els que ho han de viure a diari, gent precisament massa ocupada, dedicada en cor, ànima i tot el temps del món a treballar pels altres. Molts, acaben cremats del tot, alguns ho han de deixar perquè cadascú té els seus particulars de problemes....

Sospito que es tracta d’això, de saturació d’uns individus que poques vegades veuen reconeguda la seva tasca i més aviat troben pedres al camí per tot arreu. Segur que els anirien bé jornades de formació i d’informació, però em sembla que, abans, caldria aclarir com poden assumir-les, a més d’allò que ja fan i, sovint, molt més que bé.

Una Guia amb ambició

[Un dos i seguit, 22-1-16]

Ja fa dies que ha començat a circular la versió en paper de la nova “Guia Sardanista 2016”. I dic “nova” perquè l’antiga guia d’aplecs ha estat completament remodelada i millorada. Una millor presentació gràfica, de més qualitat, un disseny més actual i, sobretot, la intenció de ser una guia global del sardanisme, no només dels aplecs. Això ja s’havia començat a fer de manera més aviat tímida en anteriors edicions, però ara s’hi ha apostat amb més decisió. Encara és lluny d’haver aconseguit l’objectiu, però podem dir allò que la intenció és bona i que les mancances no són pas per culpa dels promotors de la publicació.

Costa, costa molt que els organitzadors d’activitats facin arribar on cal allò que fan. Sovint, es veuen superats per les circumstàncies, sobretot perquè no poden confirmar coses fins a darrer moment a causa del retard de les subvencions –quan n’hi ha- o la volubilitat dels regidors de torn i de qui generalment depenen.

El balanç de la nova guia, però, crec que és positiu. Podem observar, per exemple, que també és a l’abast de tota mena d’aparells electrònics, de manera que el vell concepte de guia de butxaca cal arraconar-lo. Com que podem tenir la guia al mòbil, no té sentit que la Guia en paper estigui limitada a unes mides molt petites. Ara no s’ha fet un volum singularment gran, però sí més vistós i pràctic per tenir-lo a casa o al cotxe, posem per cas.

Entenc que la nova Guia és un pas més en positiu, al qual n’han de seguir molt més, en futures edicions, per anar-la millorant. Amb la col·laboració de tothom, sobretot!.

Realment incomprensible

[Un dos i seguit, 15-1-16]

El món de la competició és problemàtic de mena, prou que ho veiem cada dia a les notícies esportives. Fins i tot ho és quan els més diversos personatges, grups o ens implicats no s’hi juguen xifres multimilionàries o tot plegat no té gaire ressò fora del seu cercle. També passa, naturalment, en les colles sardanistes de competició, com una mena d’argument més per als que defensen el qualificatiu de sardana esportiva, vés per on!

Sembla que, històricament, les picabaralles entre colles havien arribat a nivells més aviat preocupants, segons ens expliquen els més grans. Tot i que, darrerament, el que anomenen  fair play  ha estat més que exemplar –no ho dic amb cap mena d’ironia, que quedi clar-, sempre hi ha hagut més d’un malentès o discussions més o menys enceses, generalment sobre l’eterna qüestió dels jurats. Però, el cert és que tot plegat resulta força civilitat, sortosament.

És per això que no em vull ni imaginar què hauria passat anys enrere, a l’època de les grans passions, si al cap de gairebé un mes i mig d’haver-se celebrat una gran final s’hagués comunicat que, després de revisar els vídeos d’aquella jornada, les colles campiones de dues categories eren penalitzades i, per tant, cedien el títol a les segones classificades. Això és el que ha passat enguany en el Campionat de Punts Lliures, on pocs han criticat la decisió, ja que se suposa que s’han aplicat les normes pertinents, però tothom ha coincidit en deplorar les maneres: no ja el retard, sinó el fet mateix que no s’aclarís el mateix dia del concurs. Realment incomprensible.

Vist des de Tarragona, la part positiva de l’assumpte és que la colla infantil “Petits Tarragona Dansa” no només és campiona de Catalunya de lluïment, sinó també de punts lliures, cosa que no havia aconseguit mai una colla de Tarragona.

Una visió “connotada”

[Un dos i seguit, 8-1-16]

Alguns hem viscut els castells com a cosa pròpia des de sempre, perquè els hem vist de petits, sobretot quan seguíem el seguici amb devoció, encara que en aquella època, a més dels Xiquets, poca cosa més hi havia: el Magí de les Timbales, els Gegants i els Nanos, el Ball de Bastons... i para de comptar. Les coses han canviat molt i en clau positiva, evidentment, encara que potser, a vegades, ens atabala la proliferació d’entesos que han sorgit els últims anys. No és que ens sàpiga greu, és clar, però sí que he de reconèixer certa perplexitat davant d’un fenomen que es produeix, sobretot al voltant dels castells, sobretot perquè, fa uns anys, molts els miraven amb certa condescendència o, directament, els ignoraven.

Allò més positiu d’aquest esclat és, precisament, que se’n parla molt –massa, pensa més d’un- i això segurament ha fet que es conegui més i que s’apreciï amb prou coneixement de causa per part del públic en general. Sens dubte, això és el que falta en altres àmbits com la sardana i la cobla, cosa que no descobrim ara mateix, precisament, però sí que és un aspecte sobre el qual cal insistir-hi. M’hi ha fet pensar una entrevista que publica aquest mes la revista L’Avenç amb Jaume Ayats, musicòleg i actual director del Museu de la Música de Barcelona, qui reconeix que, fins no fa gaire, tenia una visió de la sardana que ell qualifica, benèvolament, de “connotada”, i que, més recentment, ha tingut l’oportunitat de conèixer de manera més completa i, per tant, apreciar els aspectes positius d’aquesta part de la cultura catalana. Una opinió autoritzada, sens dubte, però encara no prou representativa davant certes visions simplistes i acomplexades que encara es fan notar massa avui dia.