dilluns, 29 d’octubre del 2018

Reflexionar sobre els jurats

[Un dos i seguit, 26-10-18]

Uns dels aspectes que sempre han estat problemàtics en el món de les colles de competició és el dels jurats, és a dir, aquell conjunt de persones que té la responsabilitat d’establir les pertinents classificacions en els concursos. Una tasca que sempre ha estat difícil i, sovint, ha estat causa de discussions i polèmiques.

El cas és que jutjar les colles sardanistes requereix no només disposar d’una coneixements sobre la matèria prou grans i experiència a dins i a fora de la rotllana, sinó procurar no deixar-se portar per prejudicis, simpaties o preferències per un estil o altre de ballar. Igualment, cal decidir puntuacions en situacions molt difícils, com ara valorar colles que ballen amb un nivell similar i fer-ho en un temps tant limitat com són les set tirades d’una sardana. No s’assembla a un partit de futbol, per exemple, on es fan o no els gols, o els castells, on es carreguen i descarreguen les construccions o no. Fins i tot en aquests casos, com és prou sabut, els jutges i àrbitres han d’adoptar decisions delicades, però el cas de les colles sardanistes la imprecisió és molt major.

A l’hora de la veritat, sembla que costa trobar persones prou capacitades i disposades a fer de jurat en els concursos de colles. Amb la primera qualitat, la capacitat, n’hi ha moltes, però pel que fa la disposició la cosa es complica més davant una feina ingrata (amb queixes i actituds poc respectuoses per part de balladors suposadament perjudicats) i pagada de manera més aviat simbòlica. És a dir, cal tenir-hi moltes ganes per fer de jurat.

El passat cap de setmana, a Lleida va tenir lloc una Jornada de treball de jurats de concursos i colles sardanistes de competició organitzada per l'Agrupació de Colles Sardanistes de les Terres Lleidatanes. Una iniciativa molt interessant i, crec, necessària, que caldria portar-la a terme més sovint i a la resta del país. Davant d’una situació problemàtica, la resposta dels lleidatans ha estat convocar una jornada de debat, de reflexió i de promoció de propostes i suggeriments per part de tots els actors implicats. Sembla perfectament lògic. Allò que no ho és tant és que no es faci per a totes les colles, no només per a les lleidatanes.

Ja sé que s’han fet coses semblants alguna vegada, però sempre hi ha hagut una aparença de cosa tancada, amb poca transcendència fora de certs àmbits. La iniciativa lleidatana, en canvi, ha estat anunciada abastament i oberta a tothom potencialment interessat. No sé si haurà estat un èxit, en tot cas segur és evident que ells han treballat per tal que ho sigui.

dimecres, 24 d’octubre del 2018

Mig segle de L'Antina

[Un dos i seguit, 19-10-18]

Divendres vinent en aquests moments estarà tenint lloc l’acte central de celebració del 60 aniversari de la Unió de Colles Sardanistes de Catalunya, l’ens federatiu que aplega les colles de competició i que coordina el Campionat de Catalunya en les seves diferents categories. Una fita important, sens dubte, de la qual ja n’hem parlat i segurament ho farem més encara les properes setmanes.

Això, però, no ens hauria de fer oblidar o enfosquir altres aniversaris també mereixedors de ser tinguts en compte, potser menys transcendents observats individualment, perquè afecten entitats de menor volum, però precisament per això, `perquè compleixen una funció fonamental a nivell local, conjuntament, el munt que hi ha arreu del territori conformen una xarxa bàsica per a la cultura del país, en aquest cas la part que representa el món sardanista.

Pensava en això en veure com aquest dissabte la gent de L’Antina, l’entitat que vetlla per la sardana a Torredembarra, es disposa a celebrar el seu 50è aniversari. Com deia, és un tipus d’organització petita, d’abast local i concebuda per promoure un tipus d’activitat molt concreta –les sardanes-, encara que moltes sovint van més enllà d’aquest àmbit que, en principi, les identifica. L’Antina, per exemple, es responsabilitza, a Torredembarra, de la festa del Tió de Nadal.

Els cinquanta anys de L’Antina tenen mèrit no només per haver assolit aquesta edat prou respectable malgrat totes les dificultats que, sens dubte, han hagut de superar, sinó per haver-ho fet de manera continuada, constant. No han tingut mai excessives pretensions, però sí que s’han proposat i han aconseguit que durant aquests mig segle a Torredembarra hi hagi hagut sardanes amb una assiduïtat envejable. Ballades, algun concert, a vegades concursos de colles, cursos d’ensenyament, en certs moments han tingut colla pròpia i, des de fa uns anys, la joia de la corona que és l’aplec, en ple estiu i al passeig marítim, sempre amb força públic. En conjunt, es tracta d’una de les poblacions tarragonines que promou més activitat si tenim en compte la seva importància demogràfica.

L’Antina, tal i com he apuntat abans, és una peça més d’una gran xarxa d’entusiastes que treballen per la sardana arreu de Catalunya. En alguns casos, són entitats molt més grans i poderoses, altres són molt més modestes, d’unes poques persones i no poden fer gaires ballades, però totes tenen el mateix neguit: promoure l’activitat sardanista en la mesura de les seves possibilitats.

dimecres, 17 d’octubre del 2018

Novetats discogràfiques interessants

[Un dos i seguit, 13-10-18]

L’atzar ha volgut que aquesta setmana ens hagin arribat alhora cinc nous discos de sardanes i música per a cobla. Cinc novetats que, a més de contradir la idea que el món dels discos està acabat, constitueixen una mostra de la varietat de plantejaments que pot contenir aquest tipus de música i les diferents maneres de seleccionar-la i de mostrar-la.

Evidentment, el món del disc ja no és el que era, ni molt menys, però sembla que, malgrat tot, hi ha un mercat per a determinats productes, encara que segur que canalitzats per vies de comercialització i distribució diferents a les clàssiques.

I diem que hi ha varietat, perquè són discos no tan sols de cobles diferents, sinó que hi trobem des de pobres clàssiques a altres creades ara mateix, algunes de tipus clàssic i altres trencadores o amb llenguatges musicals més actuals. També hi ha nivells de qualitat més alts que altres, tant pel que fa les composicions com a les interpretacions, sempre, però, dins d’uns paràmetres com a mínim dignes.

Tot plegat, mostra la riquesa del fet musical sardanista, ja que per una banda veiem que disposem d’un patrimoni històric immens que val la pena conservar, així com molts autors actuals amb ganes per crear material nou i, sovint, capacitat per dir coses diferents. En ocasions, els discos són la culminació d’una pacient tasca de recollida i d’arranjament de músiques en perill de desaparició, les quals ara, com a mínim, s’han salvat de l’oblit absolut.

Així, aquestes novetats discogràfiques que avui començarem a escoltar al programa ens porten l’últim Sardaxou de la cobla Contemporània, ara amb ritmes llatins en forma de sardana; l’homenatge que no podia faltar de la cobla La principal de la Bisbal a Ricard Viladesau l’any del centenari, amb un original proposta que surt del típic recull antològic de sardanes; el primer disc monogràfic de sardanes d’un dels autors joves més interessants del moment, Lluís Alcalà; el disc de “descobriment” pòstum d’un autor de la Catalunya Nord pràcticament desconegut al Principat, Lluís Parazols; i un nou volum de la col·lecció que promou la cobla Ciutat de Girona també recuperant l’obra de músics en perill d’oblit, aquesta vegada amb Frederic Sirés, poc conegut més enllà d’alguna sardana i de la cèlebre havanera La Gavina.

Molts d’aquests discos compten amb el suport econòmic de la Confederació Sardanista, fet que explica, només en part, la raó d’aquesta proliferació de noves edicions, ja que en cap cas –almenys en les que avui són motiu d’aquest comentari- són edicions estrictament comercials, sinó que han estat originades pel neguit de persones i entitats per preservar i divulgar bona música en les millors condicions possibles.

dimecres, 10 d’octubre del 2018

Que ningú dubti que s’ho mereixen!

[Un dos i seguit, 5-10-18]

Tal i com s’ha evocat aquests dies, la resposta de l’Estat a la voluntat de la majoria de catalans d’expressar democràticament quin volen que sigui el futur d’aquest país, va ser desproporcionada, arribant a uns nivells de brutalitat poc adients a una societat civilitzada. Segurament perquè aquesta dinàmica perversa s’allunya dels principis i la sensibilitat pròpies de la gent que es mou en ambients com el sardanista, aquesta, des de sempre, s’ha manifestat individualment o col·lectivament quan ha calgut.

Un darrer exemple el varem tenir el passat dia 1 d’octubre, justament, quan una bona representació sardanista, inclosa una part de tarragonins, va lliurar, a Brussel·les, la Medalla al Mèrit Sardanista a Lluís Puig, qui va ser conseller de Cultura de la Generalitat, actualment un dels polítics exiliats al cor d’Europa. Era previsible que l’homenatjat no podria assistir a l’acte de lliurament que ha de tenir lloc a Montblanc, Capital de la Sardana 2018, per això es va organitzar una cerimònia extraordinària prèvia, amb la presència no només de l’exconseller, sinó del president de la Generalitat Carles Puigdemont, entre altres personalitats. Fins i tot hi va haver un concert amb la cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona que, entre altres peces, va interpretar la sardana Montblanc, Capital de la Sardana 2018, del tarragoní Alfred Abad, present igualment a l’acte.

Tot plegat va merèixer un espai prou important als Telenotícies de TV3, contribuint així, a divulgar el fet sardanista i la reivindicació dels presos i els exiliats polítics, és clar, però seria bo que també hi hagués un ressò similar quan es lliurin la resta de premis, que abasten una llarga i rica llista de persones i organitzacions molt diverses prou representatives del món cultural català, tot i que tinguin en comú haver treballat de manera ferma per la dansa i la música del país. Que ningú dubti que s’ho mereixen!

dimecres, 3 d’octubre del 2018

Dames i Vells no es toquen!!

[Un dos i seguit, 28-9-18]
Quan encara ens queda el bon gust de boca general de les festes de Santa Tecla, segur que els molts ciutadans que les fan possible ja estan pensant i actuant de cara a les de l’any vinent. Entre ells, sens dubte, hi ha la gent de les entitats sardanistes, dels esbarts i les cobles. Estan ben satisfets per exemple, del retorn del concurs de colles a la plaça de la Font, que havia estat el lloc tradicional durant una pila d’anys.
Els espectacles de dansa tradicional també han triomfat, encara que destaca el Retaule de Santa Tecla que, un cop més, va omplir fins dalt la Catedral, enguany comptant amb notables millores en vestuari, il·luminació i altres elements.
Els instruments de cobla –tibles, tenores, flabiols, fiscorns, enmig d’altres- van estar presents en molts moments crucials de les festes gràcies a la Tradiband, una singular formació que acompanya l’Àliga de la ciutat i la fa ballar no només a ella sinó a tothom que s’hi acosta. I, és clar, uns instruments que tampoc han faltat fent la funció que més coneix tothom: les ballades de sardanes, que es van centrar en les diades de Santa Tecla i la Mercè. Les dues amb moltíssima gent a la Rambla, com toca en aquests dies de festa grossa, però també amb més balladors habituals o ocasionals que mai. En el cas de la ballada que gairebé tanca les festes, just abans del correfoc, ja ha esdevingut tradicional que las peça final sigui Tarragona 2012, del tarragoní Rafael Guinovart, amb la música del gran himne festiu tarragoní: l’Amparito Roca en forma de sardana.

Malauradament, aquestes bones sensacions, que segurament podríem aplicar a la resta d’àmbits festius tarragonins, hi ha hagut qui les ha volgut enterbolir amb accions de les que darrerament alguns li han trobat el gust: limitar la llibertat d’expressió. Allò que han fet des de sempre els balls parlats, és a dir, criticar de manera divertida i sense complexos tot i tothom, ara no agrada als mateixos que treballen contra la nostra llengua, gaudeixen amb l’empresonament de polítics i activistes i que altres hagin d’exiliar-se o es vegin embolicats en assetjaments judicials. Gent que no entén o no vol entendre res d’aquest país, inclosa, naturalment, la cultura popular que li és pròpia.

Potser molts no sabran que la recuperació del Ball de Dames i Vells de Tarragona, el ja llunyà any 1981, va anar a càrrec, en bona part, de gent de la colla sardanista “Joventut Tarragonina”. Però encara que no fos així, sense cap mena de dubte, també comptarien amb la solidaritat d’aquest modest programa de sardanes. Tal i com s’ha escampat per les xarxes aquests dies: “Dames i Vells no es toquen!!”