Els primers aplecs de la temporada

[Un dos i seguit, 18-3-16]

Pràcticament, podem dir que ja ens trobem en la Setmana Santa, un període festiu que es clourà amb la diada del Dilluns de Pasqua. Enguany, aquell dia, tindrà la particularitat que a les comarques tarragonines inaugurarà la temporada d’aplecs sardanistes. Habitualment, aquesta funció la fa l’aplec de la Nou de Gaià, que aquest 2016 serà el cap de setmana següent, però ja sabem que la Setmana Santa és una festa movible i, aquesta vegada, seran dos aplecs propers entre ells, el de la Pobla de Montornès i el de Roda de Berà els que encetaran el calendari d’una sèrie de festes que no s’acabarà fins al novembre, amb l’aplec de Salou.

D’altra banda, Roda i la Pobla ja fa anys que es fan la competència, encara que relativa, si tenim en compte que sempre se celebren en una diada propícia a fer sortir la gent de casa, a anar a menjar la mona al camp, i tant l’un com l’altre són destinacions idònies. Això sí, aquesta coincidència de dos aplecs a la mateixa comarca es procura evitar, però en aquest cas fan valer les circumstàncies singulars de la data, a més que sembla que també els esperona a millorar. Els dos s’han esforçat en oferir unes festes atractives amb, entre altres coses, dues cobles de prestigi cadascun, que garanteixen la qualitat musical.

No seran, però, les úniques opcions amb sardanes per aquella diada en indrets prou atractius i, en molts casos, sense anar gaire lluny.       

Dones a la cobla

[Un dos i seguit, 11-3-16]

Aquesta setmana que, gairebé, estem enllestint, ha portat la celebració del Dia Internacional de la Dona, també conegut com el Dia de la dona treballadora. Una jornada plenament reivindicativa, però que també ha arribat acompanyada d’una consideració que acostumen a plantejar alguns davant de casos similars: que això de dedicar un dia a alguna cosa és absurd i que més valdria pensar-hi –i, sobretot actuar- durant tot l’any. Els més positius pensen que una cosa no és incompatible amb l’altra i no farà cap mal que durant uns dies se’n parli més.

Seguint aquest esperit, ens podem preguntar quin és el panorama, pel que fa al paper de les dones en el món sardanista. Avui ho farem, encara que només sigui en un àmbit concret com és el dels músics, el dels intèrprets de les cobles, més concretament, on hem pogut veure com s’ha passat d’una presència pràcticament testimonial de dones durant bona part del segle XX a una participació molt més evident –i creixent-, sobretot a les formacions joves. Ens en parlarà algú que ha viscut el fenomen com poques persones: la Maria Antònia Pujol, qui ha viscut aquesta evolució i, a més, ha estudiat la intervenció femenina a les cobles abans, quan n’hi havia ben poques, i ara, quan segurament encara no és la que hauria de ser, però també és cert que ja no podem qualificar-la d’anecdòtica, precisament.

Premis sempre polèmics

[Un dos i seguit, 4-3-16]

Des del primer dia, el concurs de La Sardana de l’Any –que, entre altres mitjans podeu seguir en aquest programa de Tarragona Ràdio- ha estat polèmic. La seva primera etapa va començar el ja llunyà any 1972 i es va cloure quinze anys després. Es va reprendre, en un segon període, l’any 2004, i encara segueix. Sempre, en tot moment, tant amb els antics organitzadors com amb els actuals, l’han acompanyat les acusacions de frivolitzar la sardana, de menystenir les obres que realment aporten qualitat, fins i tot de joc brut...

Jo dubto molt que hi hagi cap mena de manipulació, però sí que cal reconèixer que un muntatge com aquest comporta que hagi de portar una mena de llufa penjada que mai es podrà treure del damunt i que, al capdavall, és pròpia de qualsevol competició i, sobretot, d’aquelles que inclouen participació popular en forma de vot. Mai es podrà complaure tothom i, sospito, primer que tot els més exigents des del punt de vista qualitatiu. Pareu atenció, si més no, en concursos com Eurovisió, per exemple, en les ocasions que s’han fet votacions populars.

I és que no hem de confondre aquests concursos populars amb concursos musicals. En uns pot votar tothom i en altres hi ha un jurat que, de fet, tampoc s’escaparà mai de la sospita eterna per part dels més primmirats. Ho he dit moltes vegades i ho faré tantes com calgui: La Sardana de l’Any no pretén premiar la millor sardana, sinó la més popular. Per triar la de més qualitat hi ha el Premi de la Crítica, establert per un jurat qualificat. I que tampoc s’escapa, com deia ara mateix, de ser qüestionat. L’objectiu principal, doncs, és, abans que res, divulgar una mica més les sardanes noves pels mitjans de comunicació.