dimarts, 30 d’octubre del 2012

Deixant el nom de Tarragona ben amunt

[Un dos i seguit, 26-10-12]
 
La setmana passada celebràvem la fita aconseguida per la colla sardanista tarragonina “Toc de Dansa”, que a Manlleu es proclamava campiona de Catalunya de la categoria de veterans. Dèiem que era el quart campionat d’aquesta colla i el tercer consecutiu, cosa que encara fa més meritori el resultat. Crec, però que cal remarcar quelcom que allí només apuntava: que això és fruit de l’esforç d’uns dansaires, amb assajos constants, però també cal explicar-ho amb un altre element essencial: la direcció d’aquell treball, és a dir, que al davant de l’equip que és qualsevol colla, hi ha algú que el guia de manera més o menys encertada.
És una feina difícil, similar a la d’un entrenador de futbol, per exemple, ja que no n’hi ha prou amb tenir bons jugadors –balladors en aquest cas-, sinó que cal disposar d’una persona experimentada en la matèria –aquí, la sardana en competició- i que tingui la traça suficient per engrescar l’equip i saber fer-lo anar en la direcció desitjada. I això, fet de manera totalment altruista. 
A la “Toc de Dansa” tenen la sort de comptar amb l’Alfred Abad, qui compta amb una llarga experiència dirigint la “Tarragona Dansa”, colla amb la qual s’han viscut temporades realment extraordinàries, fins i tot en temps on la competència era molt més dura i nombrosa.
Sortosament, dins l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, hi ha altres elements amb aquesta energia i constància al davant de colles. Només així s’explica el bon paper que estan fent en el Campionat altres colles de l’entitat, com és el cas de la colla infantil “Petits Tarragona Dansa”. Caldrà estar atents a la gran final de Valls, perquè tenen moltes possibilitats de confirmar el primer lloc que actualment mantenen a la classificació. Naturalment, també estar atents a allò que passi dijous a Girona amb la colla gran, la “Tarragona Dansa”, que està batallant en posicions força enlairades.  
Sigui quin sigui el resultat del Campionat per a aquestes colles que encara el tenen pendent, a hores d’ara ja poden considerar que serà tot un èxit. Naturalment, si la “Petits Tarragona Dansa” es confirma com a campiona l’alegria serà immensa, però el que ja tenen assegurat, ells i la “Tarragona Dansa”, és la satisfacció de la feina ben feta, de que han ballat molt bé i que han deixat el nom de Tarragona ben amunt.

diumenge, 21 d’octubre del 2012

“Toc de Dansa”, novament campiona de Catalunya

[Un dos i seguit, 19-10-12]
 
Els companys de la colla "Toc de Dansa" feliços pel campionat aconseguit a Manlleu.


L’existència de colles sardanistes considerades plenament com a veteranes és relativament recent. Encara que gairebé des de la postguerra civil hi ha hagut anelles de dansaires de certa edat, que s’aplegaven per recordar els seus temps de joventut en el món de la competició, la formació de colles d’aquesta mena amb voluntat clarament competitiva potser no vagi gaire més enllà dels anys vuitanta del segle vint. Entre les primeres que van participar de manera decidida en els concursos hi va haver la colla “Encara hi som”, de Vilanova i la Geltrú -encara activa, tot i que, lògicament, ben renovada-, i la tarragonina “Enyorança”, totes elles formades, sobretot, per antics balladors de colles joves. Després en van anar sorgint d’altres, fins al punt que aviat es va veure la conveniència de crear una categoria pròpia dins del Campionat de Catalunya. Evidentment, colles formades per persones de més de 40 anys –i, a vegades, amb elements de més de 70-, no poden competir amb les que estan formades per jovenalla de 18 a 30 i tants anys.
Tot i haver aquesta categoria pròpia, tradicionalment les colles veteranes han estat col·lectius de bons aficionats que, abans que res, procuren gaudir de la dansa, ballant amb la intensitat que els permeten les seves condicions físiques. Un aspecte aquest, que potser molts profans ignoren: que la sardana permet diferents graus a l’hora de ballar-la, amb unes posicions dels braços més o menys esforçades, fent més o menys balanceig, etc. És clar que com més esforç hi posem, més espectacularitat hi aconseguirem, el punt màxim de la qual són les sardanes de punts lliures.
Un esperit que segueix vigent i és bo que així sigui. Però darrerament algunes colles veteranes, principalment les que actualment participen al Campionat de Catalunya, han assolit nivells força alts de qualitat en el ball. Potser no podrien competir amb les colles de la categoria de grans, però no desentonarien gaire i potser donarien un ensurt a alguna colla no capdavantera. Sens dubte, són el fruit de poder comptar amb balladors i dirigents experimentats en mil i un concursos de fa unes poques dècades i que han treballat els assajos de manera molt propera a la de les colles joves.
La temporada que tot just ha acabat aquests dies, per exemple, ha estat emocionant des del primer fins a l’últim dia, amb un molt bon resultat des de la perspectiva tarragonina: haurà estat el quart campionat –i tercer consecutiu- com a campiona de la colla “Toc de Dansa”. I segueixen...

La gran bandera que va presidir el concurs en una imatge del diari digital Osona.com
 

dissabte, 13 d’octubre del 2012

Engrescadora cobla Sant Jordi

[Un dos i seguit, 12-10-12]

Recordo que ara deu fer uns vint-i-cinc anys, arran de la presentació d’un nou disc de sardanes amb un contingut i una carpeta que aleshores eren trencadors i una aposta evident pels autors joves, una persona amb una llarga experiència en el món de la cobla va manifestar-me el seu escepticisme sobre l’encert en la tria de la cobla que havia fet l’enregistrament. Era una formació apareguda no feia gaire, plena de joves valors, alguns dels quals després han fet cap a cobles importants, com La Principal de la Bisbal, per exemple.

Aquell personatge, que puc assegurar que no parlava amb mala intenció ni sense coneixement de la matèria, potser la va encertar en el sentit que en aquell moment alguna altra cobla hauria “venut” més el disc, però el temps, i sobretot la feina ben feta, van invalidar totalment les seves suspicàcies. La cobla que ens ocupa va anar adquirint renom gràcies a la seva qualitat interpretativa creixent, tant, que a hores d’ara són molts els que pensen que ja fa temps que ha esdevingut la millor, fins i tot comparant-la amb noms mítics i amb històries venerables com les més conegudes cobles-orquestres gironines.

Tal i com molts oïdors hauran endevinat, estic parlant de la cobla Sant Jordi, una formació que assumeix repertoris que destaquen no només per la seva dificultat, sinó per la novetat o perquè signifiquen obrir nous camins per a la cobla, sovint desenvolupats amb acompanyants atípics però suggestius. Treballa amb músics i músiques en principi aliens a la cobla: els directors convidats més diversos, grups folk, cantautors com Roger Mas o Pascal Comelade, el guitarrista flamenc Niño Josele, músics de jazz... De tot plegat, em quedo amb el més important: que, mantenint sempre un alt nivell qualitatiu, trenquen motlles i invaliden prejudicis. Engrescador, sens dubte.

dimarts, 9 d’octubre del 2012

Anys interessants

[Un dos i seguit, 5-10-12]
 
Dilluns d’aquesta setmana moria a Londres l’historiador britànic Eric Hobsbawm a la respectable edat de 95 anys. De la seva important bibliografia hi ha un volum que aquests dies, el moment que tots plegats estem vivint, m’hi ha fet pensar: “Anys interessants”.
Es tracta de l’autobiografia d’un home que ha viscut molt, no només pel seu gairebé segle d’existència, sinó per la intensitat de les seves experiències i la varietat i la transcendència de tot allò que ha pogut observar, ell, un estudiós que ha excel·lit en l’anàlisi del món. I he trobat certament genial sintetitzar tot això en un títol com aquest: “Anys interessants”.
Certament, em sembla que els presents i els que han de venir ho seran uns “anys interessants”. I ho podran ser en positiu, o no, segons com ho sapiguem fer tots plegats, naturalment. De la mateixa manera, si em permeteu aplicar el concepte en un àmbit molt més reduït i modest, però que és el que ens ocupa durant una hora cada setmana a Tarragona Ràdio, hi ha símptomes que també ho poden ser d’interessants els propers temps per a la sardana i la música per a cobla. De moment, tal i com hem comentat moltes vegades, gràcies a la vitalitat de l’àmbit musical, tot esperant que s’encomani al de la dansa.
I reduint encara més la mirada, també és encoratjador comprovar com les colles de competició de Tarragona estan deixant el nom de la ciutat molt amunt i, fins i tot, una d’elles, està començant a esquerdar muralles, amb avisos a les colles que semblaven inamovibles a les primeres posicions.
Com deia: tot és qüestió de voler-ho fer i de voler-ho treballar per tal que els propers siguin anys realment interessants.

dimarts, 2 d’octubre del 2012

I per molts anys!

[Un dos i seguit, 28-9-12]
 
A banda del concurs de colles, un any més celebrat al Serrallo, que és tota una altra història, la presència sardanista a les festes de Santa Tecla ha estat l’habitual dels últims anys: dues ballades, una el dia de la patrona a la nit i l’altra el vespre del dia de la Mercè. Enguany, han seguit la tònica general de les festes, és a dir, amb moltíssima gent.
Efectivament, tot i que la ballada del dia 23 començava ben tard, a les 11 de la nit, és a dir, tot just després del castell de focs, va ser molta la participació de balladors espontanis. I fixeu-vos que dic balladors espontanis per a diferenciar-los dels fidels, que procuren no perdre’s cap ballada, però també de la molta gent que tornava de veure el castell de focs. Sens dubte, més d’un s’hi va trobar amb la ballada, és a dir, que no hi va anar expressament, però va aprofitar per ballar una o més sardanes.
De fet, aquesta és l’essència de les sardanes, sense menysprear, ni molt menys, els dansaires de colla o els habituals a les ballades. És bo, crec jo, que es mantingui l’esperit originari i autèntic d’aquest ball: plenament popular i, tal com deia abans, de participació del tot espontània.
I dilluns, a la segona ballada, més del mateix i, potser, augmentat, perquè era una hora més agraïda i amb menys competència: molt de públic, però, sobretot, molta gent ballant: des del que no se’n perd cap fins i, si pot ser, del primer a l’últim compàs, fins al que s’ho pren amb més calma; de la colla que assaja punts lliures amb una vitalitat envejable i arrenca aplaudiments entusiastes, fins l’avi que només balla amb el cor, però en  gaudeix com el primer.
I per molts anys!