Una soledat terrible

[Un dos i seguit, 21-10-22]

Sovint hem comentat, aquí mateix, el fet de la gran quantitat de persones absolutament voluntàries que, arreu del país, fan feina per promoure les activitats sardanistes. Un moment ideal per fer-ho és quan s’anuncia el cartell de reconeixements dels Premis del Dia de la Sardana, o quan es lliuren els guardons corresponents. Es constaten llargues i fecundes trajectòries des de diversos sectors, ja sigui del musical, el literari, d’investigació o el de gestió per fer realitat les ballades, aplecs, etc. 

És un patrimoni humà enorme però, alhora, fràgil. Les actituds abnegades, constants i, sovint, sacrificades, no poden evitar que no faltin els moments de crisi, per la senzilla raó que tothom té un límit cronològic o de capacitat, però també per raons alienes a vegades insuperables. Mai ens passarà pel cap criticar persones que han assumit, en un moment o altre, tasques d’aquesta mena, més aviat al contrari. El que vull destacar, precisament, és que ja resulta trist que en aquelles hores baixes en una població concreta -per la raó que sigui, insisteixo- s’evidenciï la solitud terrible d’aquests activistes.  

I parlo de casos concrets, només com a exemple de molts més: després de molts anys de presència de la sardana a la Festa de l’Oli d’Almoster, enguany sembla que ja no hi serà; com també després de molts i molts anys d’acollir un concurs de colles amb prestigi, les festes de Santa Tecla a Tarragona enguany no n’han tingut després d’unes quantes edicions de decadència. És lamentable veure com aquestes coses passen amb la més absoluta indiferència d’institucions, tècnics i autoritats. I no vull ser malpensat com molts que hi veuen conveniència en aquesta actitud, que, això segur, seria ben diferent si es tractés de qualsevol altra activitat que segur que endevineu immediatament.

El nou Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes

[Un dos i seguit, 14-10-22]

El Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes d’aquest 2022 no només és singular pel fet de ser el de la represa després de la pandèmia i del curt campionat de l’any passat, encara molt condicionat per les circumstàncies, aquest també ho és d’especial perquè s’hi han aplicat les noves normes que regulen la competició. Entre altres coses, ara les colles competeixen colla contra colla, amb un jurat exclusiu per a cada parell d’anelles i tot seguint uns criteris específics.

És una renovació força important que, com tots els canvis, genera opinions ben diverses, abans, durant i, suposo, després de l’experiència. Imagino que tothom estarà d’acord en que les valoracions caldrà fer-les un cop s’hagi completat la temporada, amb la necessària serenor, amb perspectiva i amb totes les dades a la mà. També sembla lògic que es vagin manifestant opinions durant el desenvolupament del Campionat i que aquestes siguin ben variades.

S’hauran de tenir en compte moltes coses i vull creure que es posaran sobre la taula tota mena d’aportacions, no només de les imprescindibles dels capdavanters de les colles implicades, sinó les de tothom qui pugui pugui dir-hi la seva amb coneixement de causa i des de perspectives el més variades possible. De moment, pel que he pogut veure i escoltar, sembla que les sensacions són, en general, bastant positives, acompanyades, com no podia ser d’altra manera, de crítiques o matisos sobre determinades qüestions. 

Una de les coses que, a priori, semblen més clarament positives, és que dues colles les analitzin tres jurats que no tenen altra feina que parar atenció en elles. En el sistema tradicional, un jurat de, per exemple, cinc persones, han de valorar, alhora, totes les colles, que poden ser quatre, però també poden ser vint. De fet, com que els concursos han de lliurar uns premis i trofeus, enguany fan una classificació general de, posem, totes les colles grans, tant si són de campionat o no. Ja hem vist més d’un exemple en el que el resultat d’aquest jurat paral·lel és ben diferent al del jurat de Campionat.  

Aquesta és una de les coses que haurà de tenir en compte la Unió de Colles quan acabi aquesta temporada i s’hagi de definir la següent. Feina no els faltarà, sens dubte.

El regnat dels esnobs

[Un dos i seguit, 30-9-22]

Si algú, potser desenfeinat, s’entretingués en analitzar les notícies i l’agenda d’aquest o qualsevol altra programa de ràdio similar, aviat arribaria a la conclusió que d’activitat sardanista, ara que sembla que s’han acabat les restriccions (i que duri!), n’hi ha força i variada. És clar que predominen els aplecs, les ballades, els concursos de colles i algun concert, com ho fan des de fa molts i molts anys. 

Però d’aquest estudi també se’n podria concloure que hi ha més coses a banda de les clàssiques. Per fer-ho potser caldria observar diverses setmanes, però tampoc gaires. Es veuria que, a vegades, hi ha activitats singulars, com aquella gran anella que va envoltar la Catedral de Tarragona; que es tornen a fer actuacions de Sardanova, encara que aquesta experiència de fusió no és pas la única, ni molt menys; que, a vegades, les colles de competició s’apleguen en un concurs espectacular només per fer punts lliures; que hi ha trobades d’escoles de cobla; que hi ha llocs on, efectivament, s’estudien aquests instruments; que hi ha artesans de la construcció de tenores, tibles i flabiols; altres, que fan canyes; gent que estudia científicament la història de la sardana; que les colles o les cobles i segons quines entitats són uns petits universos dels que se’n poden dir moltes coses; que la competició (musical i dansaire) fa parlar i especular a molta gent...

I així podríem seguir llargament, amb arguments que a aquell observador del fet sardanista ben bé l’hi podrien servir per concloure que de tot això se’n podria fer, comptant amb els especialistes adients, un apassionant programa de televisió. I em direu: ja es va fer! Sí, i amb uns professionals excel·lents, però amb poc pressupost i, sobretot, poc convenciment dels programadors. És el que hi ha: el regnat dels esnobs!