Divulguem allò que fem, caram!

[Un dos i seguit, 23-2-18]

Una de les qüestions recurrents en els espais d’opinió del programa “Un dos i seguit”, com aquest mateix que enceta cada emissió, és la necessitat de divulgar convenientment les activitats que es realitzen. Realment, segueix essent una assignatura pendent de la majoria d’entitats i organitzacions de tot tipus, encara que ja sabem que fer publicitat no és garantia absoluta d’èxit, fins i tot quan es tracta d’una iniciativa de qualitat i discutible.

Prou que ho saben, per exemple, la gent de la cobla Reus Jove, des del primer dia promotors de concerts sempre interessants, però que no sempre gaudeixen de la presència de públic que caldria. L’assistència no és pobra, però sí clarament insuficient i potser no es pot dir que estiguin desanimats, però sí decebuts, sobretot després d’haver preparat propostes mai mancades d’interès i originalitat.

És comprensible, doncs, que ara estiguin neguitosos davant del seu proper concert, aquesta vegada en col·laboració amb la Banda Simfònica de Reus, cosa que el fa singular i suggerent alhora, i amb un programa d’alt nivell. Esperem que rebin el suport que aquella vetllada es mereix, tal i com comentarem més tard. De fet, ells no són dels que fan curt a l’hora de fer-nos saber, als mitjans de comunicació, allò que preparen.

En aquest mateix camp de la publicitat d’actes sardanistes a nosaltres ara ens preocupa una altra cita important i ben propera: la proclamació de la nova Capital de la Sardana, que serà la vila de Montblanc. I ens preocupa seriosament perquè no acabem d’entendre com pot ser que a menys d’un mes d’aquest acte, encara no s’hagi fet cap mena de publicitat. Només hem vist un avançament del programa de la capitalitat a la Guia Sardanista 2018, però res més. Se suposa que hauria de ser tot un esdeveniment no només per al sardanisme en general i molt especialment el de les comarques tarragonines, sinó també per a la cultura d’aquestes terres, però el cas és que hi ha un buit informatiu absolut.

Cal suposar que, un dia o altre, es farà una roda de premsa presentant els actes, però la lògica ens diu que un fet amb la importància que pretén tenir la capitalitat s’hauria de divulgar des de molt abans de fer-se. Hauria d’estar actiu un web amb tota mena d’informacions, tal i com s’ha fet amb les anteriors capitals, o el de l’Ajuntament de Montblanc hauria de mostrar alguna cosa més que el logo de la capitalitat. I, és clar, els mitjans de comunicació, aquells que sempre som objecte de queixes per manca d’atenció a la sardana, hauríem de rebre alguna base a partir de la qual treballar. I no dos dies abans. Sembla lògic, oi?

Les orelles del llop

[Un dos i seguit, 16-2-18]

Tots haurem sentit, alguna vegada, una d’aquelles sentències fruit de la diguem-ne “veu popular” que ve a dir alguna cosa així com que “potser caldria que tornessin a prohibir la sardana per tal que molta més gent volgués ballar-ne”. Cal suposar, al marge de la ingenuïtat i la inexactitud de l’afirmació, fa referència a la funció d’eina de resistència i d’afirmació de catalanitat que va realitzar el fet sardanista durant molt de temps.

La veritat és que potser no seria gaire desitjable que es facin tantes ballades com hi va haver en un moment donat, per molt que ens agradi aquesta dansa. El problema més aviat és que, en aquella època, poca cosa més hi havia que fos mínimament consentida pel règim, a causa del context, una societat sotmesa a un règim dictatorial, cruel i despietat en general i de manera singular amb tot allò que fos català.

Potser hauríem d’anar amb molt de compte amb aquestes afirmacions, ara que altra vegada no només veiem les orelles al llop, sinó que aquest ja està fent urpades i mossegades en forma de presos polítics, exiliats, desballestant la Generalitat i amenaçant la llengua, persones i entitats. Ho fan els hereus dels repressors d’aleshores i, tristament, amb la complicitat o el silenci d’altres de suposadament “amics”.

Naturalment, el sardanisme segueix tenint clar quin és el seu lloc, però, sortosament, actualment gaudim de la companyia d’altres àmbits ben forts dins el camp de la cultura popular igualment compromesos amb el país. Ara bé, el millor seria que mai més calgués escoltar o ballar La Santa Espina com a símbol reivindicatiu, que els músics fessin sonar El cant dels ocells pensant en els ostatges o que els castellers haguessin d’aixecar les seves construccions per altra cosa que no fos el gaudi propi i dels aficionats. 

Pep Ventura, al seu lloc

[Un dos i seguit, 9-2-18]

L’any 2017 va ser, per al sardanisme, el de la commemoració del 200 aniversari del naixement d’un personatge tant important com Pep Ventura. Les celebracions es van localitzar molt a Figueres, la vila on va residir la major part de la seva vida. Amb tot, hi ha determinades iniciatives que és ara quan donen els seus fruits i en pot gaudir tothom, on sigui que visqui: una important exposició en xarxa, un disc i un llibre. Són tres treballs realitzats de manera molt acurada, a càrrec d’especialistes acreditats i que, sobretot, tracten el personatge i el fet sardanista amb coneixement de causa i lluny de les visions idealitzades i romàntiques, pròpies del segle XIX, però que, paradoxalment, encara han estat vigents fins ara mateix.

En un moment donat, es va construir una explicació sobre Pep Ventura i el seu paper en la creació de la sardana llarga idealitzada i plena de tòpics, molt d’ells de dubtosa credibilitat, comprensibles en aquell moment històric, però que després s’han anat copiant i repetint de manera totalment acrítica. Sortosament, estudiosos com la musicòloga Anna Costal, entre altres, fa temps que analitzen aquestes qüestions amb rigor i, tal i com han vingut explicant en articles i assajos diversos –ella, fins i tot en va fer la tesi doctoral!- ara es tracta de resituar Pep Ventura, traient-li allò que no va fer (o no ho va fer ell sol) i posant-li allò que no li era reconegut, com la seva competència musical, posem per cas.

Ara, sintetitzant i fent atractiu allò que d’aquests estudis fins ara coneixíem en forma de treballs erudits, tenim a l’abast aquests tres mitjans (disc, web i llibre), que tot sardanista o qualsevol persona interessada hauria d’aconseguir.

Un salt important

[Un dos i seguit, 2-2-2018]

Enguany ja farà 31 anys que l’entitat Adifolk organitza l’Aplec Internacional, una cita de pràcticament totes les manifestacions festives catalanes que cada any va viatjant a una ciutat o altra d’Europa. De fet, inicialment era l’Aplec Internacional de la Sardana, però poc a poc ha anat ampliant la diversitat i el nombre dels participants, sense oblidar mai el sardanisme, això sí.

En l’edició que es va presentar la setmana passada hi haurà uns altres canvis importants, realment transcendentals, fins i tot. Encara no s’ha donat a conèixer el programa i aviat s’obrirà el període d’inscripcions als grups interessats en participar-hi, però ja se saben coses bàsiques com que, en realitat, hi haurà dos aplecs: primer a Manresa i l’altre –i aquesta és l’altra novetat més cridanera- a Washington. Així, doncs, per primera vegada se sortirà de l’àmbit europeu i es farà el salt a un altre continent. Realment, la idea sembla que és de continuïtat entre les celebracions a les dues ciutats, inaugurant l’aplec a Manresa –l’actual Capital de la Cultura Catalana- i completar-lo als Estats Units unes setmanes després.

Es refermarà l’aposta de l’anterior edició de vincular l’aplec amb un esdeveniment de la ciutat amfitriona, generalment una fira o certamen musical, en aquest cas el prestigiós Smithsonian Folklife Festival. Tot plegat, sobretot la circumstància del salt a l’altra banda de l’Atlàntic, segurament farà més difícil la participació de catalans no vinculats als grups que hi actuen i fins ara habituals de l’aplec, ja que el vinculaven a les seves vacances, però segur que es millorarà en el gran objectiu dels organitzadors: donar a conèixer la cultura popular catalana arreu del món i per mitjà de les portes que millor ho puguin facilitar.

Ara esperem que no passi com a l’edició anterior, quan va transcendir que l’Estat espanyol havia pressionat les autoritats d’Ostrava, a la República Txeca, que va acollir l’aplec del 2017, perquè no hi donessin suport. Sortosament, no es van deixar intimidar.

Una sardana gens carca

[Un dos i seguit, 26-1-18]

A mitjans del segle XIX, Catalunya, com molts altres països de l’entorn, va viure un temps de grans canvis. No només va ser qüestió de fets polítics o de conflictes, que d’això sempre n’hi ha hagut, sinó que la societat catalana va rebre més influències de l’exterior que mai abans i molts ciutadans van començar a relacionar-se més amb els veïns del nord. Van arribar més tècniques, coneixements, modes i costums, que, en bona part, van ser assumits o van influir en la manera de viure en els habitants d’aquest racó de món.

Entre la infinitat d’exemples que podríem posar d’aquesta nova dinàmica, hi ha tots aquells que van fer possible el pas de la sardana curta i el contrapàs a la sardana llarga. Són factors molt diversos: polítics, socials, tècnics, culturals, etc. Des de l’adopció d’instruments musicals nous, al trencament de vells tabús i encotillaments, van fer que aquell fenomen, més que res, hagi esdevingut una mostra de l’ebullició d’una societat que, alhora, també veia arribar esports com el futbol, gaudia de músiques que triomfaven a Europa com l’òpera, es neguitejava amb noves ideologies i treia profit d’innovacions tecnològiques.

Aquell trànsit d’unes danses pròpies de l’Antic Règim a unes altres de més desacomplexades i obertes a canvis i evolucions, fins ara s’havia explicat d’una manera molt diferent, amb una base romàntica i uns esquemes conservadors, els mateixos que, en un moment donat, van pretendre assimilar, controlar i depurar el fet sardanista i molts altres aspectes del país.

Sortosament, des de fa un temps van apareixent estudis històrics i musicològics seriosos que estan clarificant el panorama, tot i que encara queda molts feina per fer en aquest sentit. Ja tenim a l’abast treballs diversos, com els de Jaume Nonell, o la monumental tesi d’Anna Costal sobre Pep Ventura, de la qual ara es publica un llibre que ve a ser una versió per a tots els públics d’aquells nous plantejaments. Entre altres coses, han de servir per desmentir aquelles visions que atribueixen a la sardana una naturalesa carca i conservadora. La realitat és just a l’inrevés i, en tot cas, el sardanisme ha estat una víctima o ha estat utilitzat, com tantes altres coses, per a determinats interessos. Va bé posar les coses a lloc, evidentment.

La Guia Sardanista, una bona orientació

[Un dos i seguit, 19-1-18]

El passat 16 de desembre es va presentar oficialment la Guia Sardanista 2018, la publicació que promou la Confederació Sardanista de Catalunya amb la intenció d’oferir a tothom qui hi estigui interessat una eina per seguir el gruix de l’activitat sardanista arreu del país durant tot l’any. L’exhaustivitat és impossible en bona part d’aquest tipus de publicacions, per això se centra, sobretot, en els aplecs i els concursos de colles, que són les activitats més regulades, encara que sense oblidar la resta (ballades, concerts, etc), tot i que per la dinàmica pròpia de les organitzacions d'aquests actes ningú pot pretendre saber prèviament tots els que hi haurà. Els aplecs i els concursos estan coordinats per les entitats pertinents i això facilita la previsió més afinada del calendari.

La veritat és que la Confederació no només s'esforça en millorar el contingut de la guia, amb les dades bàsiques però prou completes de cada cita, sinó que també és evident la preocupació per fer-la atractiva, pràctica i accessible. Això vol dir un disseny actual i clar, publicar-la en paper però també a la xarxa i ampliar la informació que inclou. En aquest darrer aspecte, a més de les activitats relacionades, podem trobar-hi dades sobre cobles i colles sardanistes, a més d'informacions d'interès sobre activitats i serveis que presta la Confederació, com ara -i només és un exemple- explicacions sobre la candidatura de la sardana al reconeixement per part de la Unesco. També s'hi destina un espai preferent per al programa d'actes de la propera Capital de la Sardana, que enguany serà Montblanc.

Uns actes que, per cert no començaran fins al mes de març, amb la corresponent proclamació, però aquest dissabte hi haurà una prèvia amb l'assemblea de la Coordinadora d'Aplecs de les comarques meridionals i on es presentarà i es lliurarà la Guia a la demarcació. Tot plegat esdevé força positiu, encara que es podria fer molt més per millorar la part de la Guia amb les activitats que no són aplecs i concursos si les entitats s'hi esforcessin més. Per part de la Confederació estaria bé treballar més la difusió de la Gua més enllà del fet que es pugui trobar als aplecs. En definitiva, tot és millorable, és clar, però la veritat és que el balanç final cal fer-lo en positiu.