Una de freda i una de calenta

[Un dos i seguit, 20-3-26]

Com sempre, en aquest programa d’avui hi haurà música, una agenda, notícies, opinió i altres coses que ens semblen dignes de compartir amb vosaltres. I n’hi ha de tot color, és a dir, coses positives, estimulants, que a vegades han d’anar acompanyades d’altres qüestions que es fa més costa amunt de parlar-ne. 

Per exemple, d’assumptes bonics, que ens aixequen la moral, en tenim alguns, com la festa que va tenir lloc dissabte passat a Sabadell amb un nom singular: Conku Loku, que, encara que no era una idea nova ni massa complicada, si que va mostrar la cara més esbojarrada i divertida de les colles sardanistes. Lluny de la competició tal i com s’entén en el Campionat de Catalunya, tot plegat estava concebut per a gaudir plegats els dansaires que sí, que al llarg de l’any s’esforcen en assajos, desplaçaments i concursos molt exigents, però que han demostrat que també saben passar-ho bé d’una manera més informal, per entendre’ns.

Però després t’arriba a les mans un llibre sobre cultura festiva popular catalana acabat de publicar i signat per un veterà entès en aquestes qüestions i et cau l’ànima als peus en comprovar el tractament absolutament absurd que en fa de la sardana i segons quines altres manifestacions festives catalanes. I allò que més greu em sap és que l’autor és qui és i té el reconeixement que té en certs cercles. Costa d’entendre que es pugui fer un tractament tan anecdòtic, críptic i profundament injust d’un fenomen com és la sardana, que ens agradarà més o menys, però té una importància indiscutible.

"Sardanots"

[Un dos i seguit, 13-3-26]

Tot i que no falten els laments per part dels responsables de les cobles sobre les dificultats a l’hora de cobrir la baixa d’algun músic, el cert és que el panorama actual és molt diferent al de fa quaranta anys, quan hi havia unes plantilles envellides i el nivell musical, en general, havia baixat força. Aquesta història ja s’ha recordat moltes vegades: en aquells moments de decadència, una part del sardanisme va reaccionar creant escoles i cobles infantils. A això, s’hi van afegir, poc després, les circumstàncies del món musical català en general, que van canviar molt i a millor, fet que va beneficiar, també, les cobles.

Ho he simplificat molt, però el cert és que ara tenim més músics de cobla de qualitat i una bona nòmina de compositors que escriuen sardanes i música per a cobla d’un nivell insospitat en altres temps. Hi veiem cares molt més joves, tant dalt dels empostissats com en els programes de ballades, aplecs i concerts on, a més, a vegades aquells instrumentistes i els autors ens ofereixen propostes que van més enllà de les tradicionals, sovint en complicitat amb creadors d’altres gèneres.

En les noves composicions, en general, hi podem trobar de tot, des de música amb poca substància fins autèntiques meravelles que ens permeten gaudir de bona música. En els nous Premis Preludi, per exemple, ja hi hem pogut escoltar autèntics «sardanots», si em permeteu aquesta expressió informal però ben descriptiva, tant en l’apartat d’autors joves com en el que vol reconèixer la qualitat, que tot just comença aquesta setmana. Però una atenta mirada crítica a les programacions de les activitats que aviat proliferaran arreu del país, així com en alguns dels discos que apareixen darrerament, també hi trobarem molt material ben ferm en versions, generalment, de qualitat. Aprofitem-ho!

La meva percepció

[Un dos i seguit, 6-3-26]

Avui insistiré en una qüestió que sempre m’ha preocupat força, que considero que és fonamental i més important del que, malauradament, molts activistes de la sardana creuen. Es tracta de la poca atenció per la correcta divulgació de les activitats que organitzen. Ja he indicat molts cops que a les comarques tarragonines hi ha notables excepcions, com ara la cobla Reus Jove, la Colla Sardanista Rosa de Reus o Joan Morros del Vendrell, per exemple. 

El problema, en massa casos, és la més absoluta manca de cura en fer arribar amb temps les quatre dades que calen per tal que els que ens hi dediquem puguem anunciar les ballades i la resta d’activitats que es porten a terme. Altres, confien exclusivament en les xarxes socials, un mitjà que està molt bé, però que no ha de ser l’únic, crec jo. A més, les publicacions s’haurien de fer amb prou marge i la pertinent insistència per tal de salvar l’evanescència de tot allò que apareix a Facebook i similars. I ja no parlem de l’actitud incomprensible d’aquells que es limitem a dir «hem fet això» o «hem actuat a tal lloc», és a dir, que només ho divulguen amb posterioritat. Per tal que hi quedi una efímera constància, deu ser...

Aquesta dies, posem per cas, m’ha sabut greu no poder anunciar la ballada que dissabte passat es va fer a Vila-seca organitzada per l’esbart Ramon d’Olzina. Un lloable intent de fer reviscolar la sardana en una població on s’havien fet força ballades i on darrerament aquesta activitat havia decaigut totalment. O la xerrada que aquest vespre haurà fet el flamant nou director de la cobla Sant Jordi, el selvatà Miquel Massana al seu poble, parlant del repertori de música per a cobla de concert, com un dels actes previs a l’aplec de Paret Delgada. Interessantíssima, sens dubte, però no ens va arribar la informació a temps!.

I en una mirada més general, de país, em preocupa que molts sardanistes no tinguin ni idea de què passa amb els Premis Preludi, els que substitueixen La Sardana de l’Any. Un cop més, es prioritza l’ús de les xarxes socials i els pòdcats, mentre es menystenen els mitjans tradicionals. Tant de bo el problema sigui només la meva percepció del món sardanista. 

No tenim remei els sardanistes!

[Un dos i seguit, 27-2-26]

El sardanista Ricard Lloret, que habitualment publica coses interessants per les xarxes, divulgava, dies enrere, el programa de la Cloenda del Campionat de Catalunya 1984, que va tenir lloc a Tarragona. Ens suggeria fer una comparativa entre aquella lluïda festa i l’actual, parant atenció en el nombre de colles que hi van participar: 43 colles grans pujant a recollir trofeu i 32 de juvenils i infantils. El cert és que va ser una diada memorable, que va començar amb un concurs individual de sardanes revesses, va seguir amb un concurs de colles amb La Principal de la Bisbal i, ja a la tarda, un gran concert i lliurament de trofeus i altres premis en un Camp de Mart ple fins dalt i on hi van actuar La Principal de la Bisbal, La Principal del Llobregat i els esbarts Santa Tecla i Dansaire de Tarragona.

Evidentment, allò que més mal fa a la vista és la diferència en la quantitat de colles, però no oblidem que també ha desaparegut aquell entusiasme que hi havia per participar en aquelles cloendes. La d’enguany, que es va fer a Olot la setmana passada, no tenia res a veure, ni de lluny. De fet, ni tan sols va ser possible, per als informadors, dir-ne alguna cosa prèvia més enllà de que hi havia anunciada l’actuació de la cobla La Principal d’Olot, divulgada per ella mateixa, no pas per la Unió de Colles.

Per cert, un acte aquest d’Olot on sembla que es va presentar el calendari del proper Campionat. També aquí segueix l’opacitat i el misteri, ja que només s’han publicat els concursos vàlids al calendari del web de la UCS. Això sí, ara circulen rumors més o menys creïbles sobre la nova categoria que sembla que hi haurà, anomenada B per a les colles grans que no es veuen amb cor (o possibilitats, o opcions) d’implicar-se en la que ara serà la A, on només hi haurà quatre colles. I la rumorologia especula, de manera més o menys versemblant, sobre colles que ara si, ara no hi participaran, pressions sobre els organitzadors respecte les bases i altres tripijocs... No tenim remei els sardanistes!