Guerra a la improvisació

[Un dos i seguit, 22-2-19]

El costum de celebrar els aniversaris amb xifres rodones està força estès, tant que a vegades pot arribar a fer-se molest, sobretot quan això dels números rodons s’interpreta de manera generosa i s’aplica a col·lectius nombrosos. És el cas dels compositors de sardanes que hi ha hagut al llarg de la història, on cada any n’hi ha uns quants dels que es pot commemorar el cinquanta, setanta-cinc, o cent cinquanta anys del seu naixement o bé del seu traspàs.

Com gairebé en totes les coses, és millor prendre-s’ho amb actitud optimista i com que qualsevol celebració d’aquestes no fa cap mal i, en canvi, si es tracta d’un autor amb un mínim de categoria, és una oportunitat de recordar la seva obra. En el cas de les entitats, segur que resulta positiu fer festes i altres actes pels seus aniversaris, aprofitant l’empenta per impulsar l’associació i enriquir la seva vida social. Així sembla que ho interpreten entitats com l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, que, com ja hem comentat diverses vegades, aquest 2019 celebra els seus 40 anys amb un ambiciós programa que només cal desitjar que es vagi desenvolupant, els propers mesos, amb la mateixa brillantor amb què es va encetar, amb l’espectacle “Llums, música, acció!”.

Hi ha ganes de fer coses interessants, doncs, i de fer-les bé. Per això, entre altres aspectes, és important treballar amb previsió, disposant del temps necessari, deixant la improvisació per resoldre els imprevistos de darrera hora, que sempre hi són. En aquesta línia, l’Esbart Santa Tecla de Tarragona ja pensa en com celebrarà el seu mig segle d’activitat, tot i que no serà fins d’aquí un parell d’anys. De moment, ja han convocat tothom que està vinculat a l’entitat per aportar idees de cara a uns actes que entenen que han de ser especials i dignes de la brillant trajectòria de l’entitat.

Temps per treballar com cal és el que la Confederació Sardanista, d’altra banda, vol facilitar a les poblacions que han de ser Capital de la Sardana. Així, a hores d’ara no només sabem que Perpinyà aviat agafarà el relleu de Montblanc, sinó que seguiran Sant Feliu de Guíxols el 2020 i Balaguer el 2021. L’objectiu és que preparar els respectius programes sense urgències innecessàries i garantir compromisos municipals a prova de canvis en els governs locals.

Aquesta guerra a la improvisació sí que seria un bon argument per aquell programa de TV3 que es diu “Trenquin tòpìcs”.

Revenja

[Un dos i seguit, 15-2-19]

Aquests dies, un bon grup de polítics i activistes socials catalans estan sent jutjats com a revenja per la impressionant mobilització popular que va culminar el dia 1 d’octubre del 2017. Allò que algú vol amagar és que tot plegat no és altra cosa que el fruit de la consciència i el compromís de bona part dels ciutadans de Catalunya i que els polítics (alguns, almenys) s’han limitat a respondre a aquest neguit popular.

Aquesta demanda cadascú l’ha expressat (o no) a la seva manera, però és lògic que s’hagi pogut apreciar més en determinats sectors, com ara el de la cultura popular, més conscienciat i culturalitzat de mena. Pel que fa al cas concret del sardanisme, sempre ha estat present en actes i manifestacions reivindicatius i, damunt, arran de l’existència de presos i exiliats polítics, el seu compromís ha estat molt més evident, fins i tot a nivell de la Confederació i de no poques entitats. Són activitats potser testimonials, però fruit de la idea que el silenci, a vegades, pot voler dir complicitat amb determinades agressions. Per això, a la majoria d’actes –des de ballades a concursos, passant per concerts i aplecs- s’interpreta La Santa Espina com a acte de queixa; s’ha anat a prop de les presons  per aportar escalf i ànims; s’han emès comunicats; s’han fet ballades i concerts reivindicatius i fins i tot s’ha anar a Brussel·les visitant el president Puigdemont i els altres consellers exiliats.

A nivell individual, pel que fa a noms coneguts és on hi pot haver hagut més por de represàlies, però no han mancat exemples ben ferms, com el músic Marcel Casellas, experimentat en velles batalles d’aquesta mena, qui ha impregnat el seu darrer disc –“Si són flors, floriran”- amb referències inequívoques. Quelcom semblant al tenora Jordi Molina, l’últim treball del qual porta un títol prou evident: “Retrat en groc”. Tampoc falta la cobla 1 d’octubre o la colla sardanista 9 de novembre.

No es tracta, ara, de fer una relació completa d’aportacions o de col·lectius implicats, però algú algun dia ho hauria de fer i parlar, entre moltes altres iniciatives, de la Cobla per la Independència o de les intervencions de dansaires a la Diada. Un panorama que , evidentment, no es limita a les sardanes i que, en conjunt, fa entendre que la solució, com ha dit algú, no és posar la gent a la presó.

La sardana internacional

[Un dos i seguit, 8-2-19]

Des del primer moment que va quedar definida la sardana més o menys tal i com la coneixem ara, és a dir, des de mitjans del segle XIX, sempre hi ha hagut qui s’ha preocupat per redactar i publicar mètodes per aprendre a ballar-la i repartir-la correctament. Amb l’expansió geogràfica de la dansa, aquest tipus de manuals, més o menys extensos i amb característiques formals molt diverses, des d’un simple full mecanografiat fins a llibres amb tots els ets i uts, les novetats es van incrementar.

A finals del segle XIX, concretament l’any 1895, el tarragoní Josep Aleu i Massanet, juntament amb Jordi Monsalvatje, van donar a conèixer el llibre “La sardana. Su historia, importancia y exposición de las reglas que deben conocerse para bailarla según los sistemas ampurdanés y selvatà”, escrit en castellà, cosa que justificaven perquè la seva aspiració era ajudar a que aquella expansió superés els límits de la llengua. És evident que això no va passar i la sardana no va ser un ball de moda com tants d’altres l’època, com el vals, el xotís, etc. i més aviat va adquirir, amb el temps, unes connotacions identitàries que el catalanisme va explotar. Això sí, en l’aspecte musical sí que la sardana va formar part del repertori de les bandes de música d’arreu de l’Estat i avui dia encara La Santa Espina en forma de marxa de Setmana Santa és interpretada sovint a Andalusia.

On sí que la dansa de la sardana va experimentar certa internacionalització fou en els molts casals catalans escampats pel món, especialment a Amèrica. Als anys 40 i 50 es feien ballades públiques a València i fins dates molt més recents a Mallorca, en els dos casos amb cobla pròpia durant un temps. Més continuïtat hi ha hagut a Madrid, on són habituals les ballades al parc del Retiro i per les festes del Cercle Català s’acostuma a comptar amb cobla en viu. I no oblidem el cas singular d’Amsterdam, amb una cobla de músics holandesos que, a vegades, fa ballar a catalans que hi viuen, però que treballa, sobretot, les possibilitats musicals del conjunt i les divulga arreu d’Europa.

La setmana passada ens arribava la notícia que el nucli de catalans de Mallorca vol fer reviure l’activitat sardanista a les illes. Tant de bo que ho aconsegueixin i estaria bé que els engrescats no fossin, només, els originaris del Principat.

Començant amb molt bon peu

[Un dos i seguit, 1-2-19]

L’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa ja ha encetat el programa d’actes de celebració del 40è aniversari de l’entitat. Ho va fer diumenge passat, a la tarda, amb una aposta realment arriscada: un espectacle complex, perquè va incloure teatre, dansa, música en directe i, en alguns moments, peces cantades. Haurà estat la primera vegada que aquesta associació organitzava una cosa així i, per tant, faltava experiència, vet aquí bona part del risc que dèiem.

A l’hora de la veritat, veure el teatre Tarragona ple fins a la bandera significava, d’entrada, tot un èxit, quelcom meritori tenint en compte quin és el panorama. Això, però, també afegia una dosi de respecte davant tanta gent encuriosida per veure què era allò que se’ls oferiria. Des d’aquesta perspectiva, la dels espectadors, planava  el temor que es tractés d’una mena de festival de fi de curs escolar, és a dir, una representació amb molta il·lusió i voluntat a l’escenari, però més aviat susceptible de satisfer només el reduït col·lectiu dels pares i els avis de les criatures.

La part més allunyada d’això, tal i com era de preveure, fou la musical. La cobla Reus Jove, bregada en molts reptes prou importants, reforçada amb músics solvents i amb uns bons arranjaments, va convèncer i va aconseguir que totes les versions de música de cinema resultessin ben atractives se’ns fessin curtes. Només per això ja va valer la pena dedicar-hi la tarda de diumenge.

La part teatral i de dansa, tot i la joventut dels grups i dels seus components, van assumir el complicat repte de lligar uns temes musicals molt diversos. Tot i això, el públic va entendre aviat què havia anat a veure i era evident que tant La Missiva com BSO Dance no pretenien enganyar ningú ni van estirar més el braç que la màniga. La seva va ser una aposta senzilla i honesta, però també molt treballada i prou digna, amb moments, fins i tot, brillants pel que fa als ballarins. A remarcar, també, la breu però magnífica intervenció de la cantant Anna d’Ivori en el tram final de la vetllada.

No sé si aquest espectacle tindrà més recorregut, és a dir, si tindrem més oportunitats de veure’l. Costa molt que viatgin aquelles propostes que no sorgeixen de segons on i imagino que moure tanta gent, entre músics, actors, dansaires i equip tècnic, és complicat i car, però, com a mínim, podem dir que aquest 40 aniversari de la Tarragona Dansa ha començat amb molt bon peu.