Aquests dies, un bon grup de polítics i activistes socials catalans estan
sent jutjats com a revenja per la impressionant mobilització popular que va
culminar el dia 1 d’octubre del 2017. Allò que algú vol amagar és que tot
plegat no és altra cosa que el fruit de la consciència i el compromís de bona
part dels ciutadans de Catalunya i que els polítics (alguns, almenys) s’han
limitat a respondre a aquest neguit popular.
Aquesta demanda cadascú l’ha expressat (o no) a la seva manera, però és
lògic que s’hagi pogut apreciar més en determinats sectors, com ara el de la
cultura popular, més conscienciat i culturalitzat de mena. Pel que fa al cas
concret del sardanisme, sempre ha estat present en actes i manifestacions
reivindicatius i, damunt, arran de l’existència de presos i exiliats polítics,
el seu compromís ha estat molt més evident, fins i tot a nivell de la
Confederació i de no poques entitats. Són activitats potser testimonials, però
fruit de la idea que el silenci, a vegades, pot voler dir complicitat amb
determinades agressions. Per això, a la majoria d’actes –des de ballades a
concursos, passant per concerts i aplecs- s’interpreta La Santa Espina com a acte de queixa; s’ha anat a prop de les
presons per aportar escalf i ànims;
s’han emès comunicats; s’han fet ballades i concerts reivindicatius i fins i
tot s’ha anar a Brussel·les visitant el president Puigdemont i els altres
consellers exiliats.
A nivell individual, pel que fa a noms coneguts és on hi pot haver hagut
més por de represàlies, però no han mancat exemples ben ferms, com el músic
Marcel Casellas, experimentat en velles batalles d’aquesta mena, qui ha
impregnat el seu darrer disc –“Si són flors, floriran”- amb referències inequívoques.
Quelcom semblant al tenora Jordi Molina, l’últim treball del qual porta un
títol prou evident: “Retrat en groc”. Tampoc falta la cobla 1 d’octubre o la
colla sardanista 9 de novembre.
No es tracta, ara, de fer una relació completa d’aportacions o de
col·lectius implicats, però algú algun dia ho hauria de fer i parlar, entre
moltes altres iniciatives, de la Cobla per la Independència o de les
intervencions de dansaires a la Diada. Un panorama que , evidentment, no es
limita a les sardanes i que, en conjunt, fa entendre que la solució, com ha dit
algú, no és posar la gent a la presó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada