El lloc de cadascú

[Un dos i seguit, 24-5-13]

La cobla Contemporània va néixer l’any 1995 i, durant els primers temps, fou una de tantes de les que, sortosament, van aparèixer o es van rejovenir un cop superat el que va ser un llarg període negre per a les cobles i que havia arribat a preocupar seriosament tothom que estava vinculat amb la sardana. L’envelliment de les plantilles va donar pas, doncs, a una etapa que va revolucionar les cobles, amb gent jove i, sobretot, un nivell mitjà realment alt. Amb el temps, el panorama s’ha estabilitzat i darrerament el moviment més aviat s’aprecia en les iniciatives singulars que porten a terme moltes formacions. Ja hem comentat sovint les diverses apostes per l’experimentació, per la fusió o la recuperació de repertoris oblidats, a vegades de gran qualitat. Qui més qui menys ha anat buscant la seva parcel·la en un àmbit que té les seves limitacions però també possibilitats poc explorades.

Els de la Contemporània també han buscat el seu rol en el panorama festiu català i ho han fet, si més no, amb personalitat. Han venut el producte com ningú, tant des del punt de vista del màrqueting, com en la diguem-ne posada en escena de les seves actuacions   –certament desenfadades!-, així com en una incansable activitat discogràfica. Creen autèntics shows, amb els seus corresponents discos, amb composicions la majoria escrites expressament i adaptant músiques que abans ningú havia gosat donar-los-hi forma de sardana, des de clàssics del cinema a cançons de l’estiu o sintonies de televisió.

Tot plegat no ha estat exempt de polèmica. Se’ls ha acusat de fer massa el pallasso, de no tenir sentit del ridícul, de poc rigor interpretatiu o de generar composicions de qualitat molt baixa.... Unes crítiques sospitosament centrades en aquesta cobla i vestides d’una inusual aparença d’exigència. El cert és que els de la Contemporània han engrescat ballades, aplecs i concerts arreu del país, amb un públic nombrós i fidel. Uns seguidors que són alguna cosa més que els analfabets musicals que a vegades alguns detractors hi han volgut veure. Diversos reconeixements han apreciat la funció de promoció de la música per a cobla des d’una vesant lúdica que realitzen i que no cal comparar amb la d'altres formacions fetes des de plantejaments diferents. Com deia, només cal que cadascú trobi el seu paper en el món de la cobla i procuri fer-lo de la manera més digna possible. Estic segur que totes les opcions són compatibles.

Sensació de poc

[Un dos i seguit, 17-5-13]

La setmana passada, referint-me a la gran final de La Sardana de l’Any anunciada per a dissabte a la tarda al Teatre Tarragona, acabava pronosticant que només per a veure l’actuació conjunta d’un esbart, una cobla i el grup Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries ja valdria la pena ser-hi. I sí, certament va valer molt la pena! Naturalment, vam poder gaudir de les sardanes finalistes, vam poder votar, vam admirar la colla Tarragona Dansa fent punts lliures, però la novetat era comprovar què en sortiria d’una proposta agosarada com era la de combinar dos àmbits que fins ara semblaven allunyats, tot i viure en un sol país.
 

Per a qui encara no ho sàpiga,  Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries són un grup que ha sabut agafar el relleu dels vells intèrprets de música popular a les terres de l’Ebre, però anant més enllà. Partint d’un respecte i amor immens per aquelles músiques i cançons, els han afegit instrumentacions noves, hi han potenciat l’humor sa de la terra, ho han vestit amb elements teatrals... i ho han sabut vendre.

A les seves comarques els han apreciat i se’ls han fet seus, però també han actuat arreu de Catalunya posant-se públics ben diversos a la butxaca. Dissabte també ho van aconseguir, aquesta vegada amb la complicitat de l’esbart Reus Dansa, de la cobla Reus Jove i de les sàvies adaptacions d’aquest gran element que és en Jesús Ventura. Després de la sorpresa inicial de bona part de l’auditori, aviat el van engrescar de manera absoluta, fins al punt que, en acabar, molts teníem la sensació de poc, de voler-ne més i més. En realitat, es tractava d’un tast, una estrena de part d’un espectacle més gran que s’oferirà properament. I no sé si tothom ho va captar o ho va voler entendre: es va defensar anar més enllà de les discussions absurdes entre sardanes i jotes, demostrant que les dues són patrimoni d’aquesta terra i que val la pena potenciar-les.

Torna a Tarragona La Sardana de l’Any

[Un dos i seguit, 10-5-13]

 

Per fi, després d’una llarga cadena d’eliminatòries que ens ha anat acompanyant durant gairebé tots els programes d’Un dos i seguit des del passat mes d'octubre, aquest dissabte arriba la gran final de La Sardana de l’Any. A més, enguany, amb el retorn a Tarragona, ciutat on ja s’havia celebrat una gala durant la primera època del concurs, concretament el 24 d’abril del 1976, al vell Teatre Metropol. Ara, ho farà al nou Teatre Tarragona, amb més capacitat però que ja s’ha quedat petit per a un acte que ja fa dies que va penjar el cartell d’entrades exhaurides.

Al certamen de La Sardana de l’Any sempre l’ha acompanyat la polèmica, a vegades per l’aire de show que en ocasions ha tingut, però sobretot perquè el conjunt de les sardanes que arriben a la final mai complauen a tothom. Un fet lògic, ja que es tracta d’un concurs popular, és a dir, que hi pot participar tothom qui ho vulgui amb els seus vots i ja sabem que els gustos de les majories no acostuma a agermanar-se gaire amb els dels entesos. Per això, precisament, es va crear un premi paral·lel, el de la Crítica, determinat, fins l’any passat, pels periodistes i divulgadors especialitzats, amb la intenció de premiar les peces de major qualitat musical. Enguany, s’ha optat per que aquest premi el decideixi un jurat diguem-ne tècnic, de músics, però sense canviar-li el nom de la Crítica.

Amb el pas dels anys, aquestes polèmiques han seguit i, de fet, s’han agreujat, ja que per les raons que sigui, ara és més difícil trobar a les finals autors de cert nivell que abans, poc o molt, sempre hi era present. Aquesta vegada, a més, s’ha pogut detectar certa incomoditat per part d’entitats locals, en sentir que els organitzadors, la Federació Sardanista de Catalunya, les han tingut poc en compte. La part positiva, és que la proposta segueix funcionant i que la final que podrem veure al Tarragona presenta, a més les sardanes finalistes, l’estrena d’un espectacle que, com a mínim, crida l’atenció, combinant un esbart, una cobla i les cançons de Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries. Només per això, ja valdria la pena ser-hi.

Quaranta aniversari del pubillatge

[Un dos i seguit, 3-5-13]

Dilluns vinent, dia 6 de maig, farà 40 anys de la proclamació de Tarragona com a Ciutat Pubilla de la Sardana. Tot just enguany, aquesta diguem-ne festa de festes sardanista, s’ha transformat en la que ara s’anomena Capital de la Sardana. D’això ja n’hem parlat i segurament en seguirem parlant, de la mateix manera que tot i reconèixer la conveniència d’un canvi, era obligat deixar clar que, en el seu moment, les ciutats pubilla van fer una funció excepcional per al sardanisme i, n’estic segur, per al país, tenint en compte els temps que corrien.

Aquests dies també s’ha commemorat el cinquantenari de Manresa com a Ciutat Pubilla i aquesta qüestió del paper de resistència i de lluita per Catalunya que va realitzar s’ha remarcat força i, fins i tot, ha tingut el seu punt de polèmica local. Deu anys després, a Tarragona, probablement les coses eren una mica diferents, però el cert és que el franquisme encara era viu, tot i que a les acaballes, i els que ho van viure –la proclamació i les corresponents caravanes de la flama de la sardana, que la portava d’una Ciutat Pubilla a l’altra- expliquen mil i una anècdotes, unes més alegres que altres.

A Tarragona, a més, el pubillatge va representar un autèntic revulsiu. Els últims anys la vida sardanista de la ciutat havia decaigut força i el cert és que, de manera més o menys directa, arran d’aquell fet, van néixer moltes colles sardanistes i es van endegar activitats ben diverses, algunes de les quals han perdurat. Després, hi ha hagut alts i baixos, com és natural, però bona part dels que durant aquest anys han treballat per la sardana es van iniciar al voltant del pubillatge o n’han estat una conseqüència.

En tot cas, diumenge, el Casal Tarragoní, que en el seu moment va ser el nucli d’aquella moguda, commemorarà aquest feliç quarantè aniversari dins de l’Aplec Ciutat de Tarragona que organitza al Parc del Francolí. Una d’aquelles iniciatives que, sortosament, segueixen ben vives.