Sobre gustos...

[Un dos i seguit, 14-1-22]

La setmana passada s’encetava una nova temporada del concurs La Sardana de l’Any que, com ja sabreu, és una iniciativa de la Confederació Sardanista de Catalunya que pretén ajudar a la divulgació de sardanes noves per mitjà d’una sèrie d’eliminatòries decidides per votacions populars i difoses per Internet i un bon grapat d’emissores de ràdio, entre les quals aquests que esteu escoltant, Tarragona Ràdio. Cada setmana, s’enfronten diverses sardanes estrenades l’any anterior i tot plegat culmina amb un concert en viu i en directe amb unes finalistes i on es determina la que passa a ser anomenada Sardana de l’Any, a més de les que reben el reconeixement dels premis Joventut i de la Crítica.

Es tracta d’un muntatge de certa complexitat i amb molts riscos, ja que mai ha estat exempt de crítiques. Enguany, per exemple, tot i que potser encara sigui aviat per tal de constatar-ho plenament, ja s’han fet notar a les xarxes socials. Bàsicament, allò que més genera suspicàcies és que sembla que el sistema acaba afavorint composicions de nivell més aviat baix, d’una qualitat moltes vegades clarament dubtosa, i això en detriment d’obres força interessants que, sovint, encara que no sempre, resten eliminades. Fins i tot s’ha assenyalat la diferència amb la primera època – als anys 70 i 80-, quan a les finals hi arribaven sardanes de compositors de reconegut prestigi, fins i tot més enllà de la cobla, com ara Ros Marbà, Manuel Oltra o Rafael Ferrer, posem per cas. Avui dia -asseguren els crítics-, ells o els seus equivalents no hi serien de cap manera.

Han degenerat els gustos del públic? O és que es vota escombrant cap a casa, prescindint d’altres criteris? Té a veure que en aquella primera època, a més del públic assistent a les finals, les emissores hi aportessin un bon nombre de punts amb jurats propis i, per tant, un criteri més format? El que tinc clar -i em dol- és que ara mateix no serien Sardana de l’Any títols com Maria Teresa, de Josep Maria Bernat, o L’Aplec de Tardor, de Conrad Saló. I dic això amb tot el respecte per una part important de les finalistes que sí que s’ho mereixen arribar-hi.