[Un dos i seguit, 21-3-14]
Encara que algú pot pensar que hi tinc una fixació, aquesta setmana insisteixo en el mateix que comentava ara fa vuit dies: el ressò que les activitats sardanistes tenen als mitjans de comunicació. Sens dubte, a banda de les consideracions que feia sobre les mancances dins el mateix món sardanista, és insuficient, fins i tot injust comparat amb moltes altres activitats.
Un fet que reconeix avui divendres el periodista Josep Maria Casasús en la seva columna d’opinió al diari El Punt Avui. Assegura que “cal conrear una literatura sobre sardana com la que potencia altres aires d’arrel popular” i esmenta el jazz, el tango i el flamenc. I insisteix dient que “Manca una crítica sardanística que expliqui estils, escoles i períodes amb intenció, sensibilitat i erudició com ho fan comentaristes d’aquells altres sons. Sobretot ara –conclou-, quan la sardana viu una època daurada, amb més compositors i intèrprets que mai, i amb cobles que experimenten fórmules de fusió amb altres formacions”.
Certament, té raó Josep Maria Casasús, encara que, tal i com deia l’altre divendres, arran de la proclamació de Barcelona com a Capital de la Sardana i després s’ha confirmat amb la reestrena de La Santa Espina, s’ha pogut apreciar cert desvetllament en aquest sentit, és a dir, que n’han parlat molts mitjans que habitualment no ho fan i que, en general, la notícia he merescut més i millor tracte que altres vegades. En aquest sentit, tenien aire de normalitat –per allò de la crítica entesa i professional- cròniques com la Jorge de Persia a El País o de Josep Pasqual a la Revista Musical Catalana. I només són dos exemples, bons, sens dubte, però que no ens han de fer oblidar la necessitat de no abaixar la guàrdia, més aviat al contrari, han de servir d’exemple i d’estímul a l’hora de seguir facilitant les coses a aquests periodistes i crítics, amb els encarregats experts de fer-ho, tal i com ha succeït en el cas que ens ocupa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada