65 anys de la Rosa de Reus

[Un dos i seguit, 17-4-26]

Això de celebrar aniversaris rodons és una temptació ben legítima i, generalment, serveix per a enfortir l’autoestima dels protagonistes i, en definitiva, sempre té alguna repercussió positiva per a l’entitat o l’activitat de què es tracti. No sempre, però, aquestes commemoracions ens empenyen a mirar el passat, la trajectòria en qüestió, i hi veiem coses brillants, que han tingut rellevants respecte al panorama general de les entitats, en aquest cas sardanistes. 

Però si ens fixem en la celebració dels 65 anys de la Colla Sardanista Rosa de Reus i els 60 anys de l'Aplec Baix Camp, que organitza aquesta entitat, és dels casos que ens hem de treure el barret. Unes commemoracions que ens remeten, doncs, als temps heroics de quan qualsevol organització d’alguna cosa que fos de caire català i sortís mínimament dels esquemes més conservadors volia dir complicar-se la vida. Va començar com una colla de competició com qualsevol altra, però els seus membres aviat van preferir fer aquella feina de formigueta que cal per a ser organitzador de ballades, aplecs i concursos de fotografia i, a més, van optar per fer molts més: preparar un aplec no nomes amb bones cobles, sinó també amb un bon grapat d’activitats  complementàries o paral·leles a l’aplec, un bon concurs de fotografia, cursets a la ciutat i a la comarca, promovent aplecs itinerants que sota el qualificatiu «de muntanya» en molts casos es van consolidar i , en general, sempre han aportat una visió i una manera de fer jove, oberta a considerar qualsevol novetat que enriqueixi el sardanisme.

Al llarg dels anys, la gent de la Rosa de Reus han mantingut aquest esperit jove que els ha caracteritzat. Però, és clar, el temps passa per a tothom i em temo que hi ha una qüestió que encara no han aconseguit solucionar: garantir un relleu solvent de cara al futur. Aquest és un problema prou generalitzat i a moltes poblacions la qüestió s’ha resolt (o no) de manera dràstica: entitats que desapareixen i, en conseqüència, allò que promovien, i en alguns casos, el renaixement posterior amb sang nova. En el cas de la Rosa de Reus seria una llàstima que calgués esperar a temptar la sort d’aquesta manera, sobretot perquè aquella manera de fer i la visió que tenen de la sardana sempre s’ha distingit en un entorn més aviat acostumat a l’anar fent, fins i tot en moments de mínima bonança. 

Tant de bo m’equivoqui i tinguem colla per a molts anys més. En tot cas, moltíssimes felicitats!.