Què no farien!!

[Un dos i seguit, 7-12-19]

Dissabte passat varem tenir el plaer d’assistir al Sardansa, la penúltima proposta per celebrar el 40 aniversari de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, que va tenir lloc al Teatre Metropol. Un cop més, la gent d’aquesta entitat tarragonina van demostrar la seva capacitat organitzativa, ja que en cap moment, durant aquest any commemoratiu, han deixat de realitzar les seves activitats habituals -concursos, assajos, cursets, ballades, colònies, etc.- i, a més, ens han obsequiat amb tot un seguit d’iniciatives extraordinàries interessants, imaginatives i d’una certa complexitat.

Van començar amb un agosarat espectacle al Teatre Tarragona que barrejava teatre, dansa i música, que, tal cim varem comentar llavors, fàcilment podia haver acabat sent una mena de festival de fi de curs per satisfer pares i avis de la canalla, però que va sorprendre agradablement. Després, es van atrevir a convocar tothom a envoltar la Catedral amb l’anella més gran feta mai a Tarragona, música en viu i un munt de perills que podien haver deslluït la festa, però que van superar amb nota alta, altíssima. També van mostrar poder de convocatòria quan van fer una crida als antics balladors i aconseguiren salvar el concurs d’enguany de Tarragona, amb un bon grapat d’anelles i un nivell que, en general, feia goig.

Ara, el Sardansa ha estat una nova exhibició d’originalitat i de sorpresa. Amb la complicitat i professionalitat de la cobla Reus Jove com a eix, l’acte fou una mostra de bona part de les possibilitats de la sardana: peça de concert, excusa per aplegar-hi punts de dansa tradicional catalana o l’experimentació de la dansa contemporània, per cantar-la, per ballar-la amb l’elegància pròpia d’un concurs o l’espectacularitat dels punts lliures. També hi va haver sorpreses molt agradables, com l’estrena d’una sardana (la primera!) d’un jove músic tarragoní que ens va deixar amb la boca oberta, i, és clar, la cirereta final d’una cançó de l’Anna d’Ivori amb la cobla i el seu piano.

Ara, només queda un acte final: el concert que, ja entrats a l’any 2020, oferirà la cobla Sant Jordi i que servirà per presentar el disc amb sardanes inèdites discogràficament parlant de l’Alfred i l’Anna Abad. Serà el llegat físic que quedarà d’aquest any tan especial que hem resumit ràpidament. Un final de luxe, amb la qualitat artística garantida i que molt hauria de canviar la dinàmica que s’ha aconseguit fins ara pel que fa la resposta del públic per tal que no sigui un èxit total. Certament, fins ara tots els actes han comptat amb força públic i balladors segons els casos, cosa que no sempre es pot dir en l’àmbit cultural tarragoní.

I jo em pregunto: què no farien aquesta gent si comptessin amb el suport que es mereixen per part d’institucions i mecenes embadalits només en allò que és moda!!