A cada bugada es perd un llençol

[Un dos i seguit, 12-7-13]

 

Tard o d’hora havia de passar: les implacables retallades, que no només també afecten l’activitat cultural sinó que ho fan de manera especialment punyent, per allò de que es tracta de quelcom accessori, prescindible, i que, en el cas de les sardanes, sembla que aquesta hagi estat una oportunitat d’or per acabar de rematar unes subvencions ja tradicionalment escarransides, finalment han tingut conseqüències d’aquelles que es noten, que són més vistoses.

 

I és que si dic que la reducció de pressupostos en sardanes són més significatives és, precisament, perquè es tracta, en comparació, de xifres que, fins ara, permetien funcionar més o menys bé l’activitat, però que un cop escapçades o, literalment, eliminades, aboquen a la desaparició més d’una iniciativa. Ja hem comentat moltes vegades les filigranes que han de fer els organitzadors, cercant altres fonts en un context de sequera i múltiple competència, o reduint les programacions. Penso, per exemple, en el veteraníssim cicle de ballades d’estiu a Tarragona, que cada any, després dels dubtes sobre la seva continuïtat, s’acaba fent, però sempre amb menys quantitat, fent bona aquella dita de que a cada bugada es perd un llençol. I encara gràcies, ja que a Reus ha desaparegut, sembla que quelcom semblant ha passat a Sant Carles de la Ràpita, mentre  que el de Salou també ha quedat reduït a la mínima expressió.  Sortosament, el del Vendrell segueix amb força.

 

Però, anant a allò amb què començàvem, la veritat és que dies enrere es va parlar força a la xarxa de la suspensió d’un dels grans aplecs de les comarques tarragonines: el de Montblanc, inicialment previst per aquest diumenge amb tres bones cobles, com cada any. Només un mes abans, els organitzadors van decidir deixar-ho córrer, decisió que pot semblar precipitada, però que justifiquen pel retard en la recepció de les subvencions compromeses, un problema que afecta tothom, però que altres han pogut superar, d’una manera o altra. Això sí, asseguren que si la situació millora l’any vinent hi tornaran. Com a mínim, encara no han perdut l’optimisme!