Cal espavilar-se

[Un dos i seguit, 11-1-13]

 

Nou any i, encara que lluitant contra tota mena d’elements que obstaculitzen el camí, l’activitat sardanista segueix endavant. Segur que algun aplec haurà desaparegut respecte a l’any passat a la guia que ben aviat es presentarà, o que caldrà reduir ballades, de la mateixa manera que s’ha hagut de fer aquest 2012 que hem deixat enrere. Es tornaran a plantejar polèmiques com la que ha envoltat les ballades sense cobla, és a dir, amb música enregistrada, però, tot i això, d’activitat n’hi haurà. De fet, al programa d’avui ja podrem anunciar coses ben interessants.

El cas és que els organitzadors que no hagin desistit, aquells que encara tenen ànims, han d’espavilar-se cercant alternatives: variant plantejaments en allò que preparin i, sobretot, trobant altres vies de finançament més enllà de les que havien predominat darrerament.

I una d’aquestes possibilitats sembla que les estan explotant força les cobles. Em refereixo al micromecenatge, tal i com ja han fet formacions com la Sant Jordi, la Sabadell i altres, la darrera de les quals és la Maricel, a l’hora de publicar discos. Es tracta, a grans trets, que qui hi estigui interessat, aporti diners abans de que es faci el disc i, d’aquesta manera, assegurar la jugada del finançament i de la venda. No és quelcom nou, ja que als anys 70 l’Obra del Ballet Popular ja va promoure la col·lecció “Clàssics de la Sardana” per mitjà de subscriptors. Ara, però, aquests subscriptors poden triar diversos nivells de mecenatge, amb els corresponents graus d’aportació econòmica i, també, de compensació, que pot anar des del disc i res més fins a un concert particular de la cobla, fins i tot. Un sistema que ja està convenientment regulat i organitzat, de manera que permet fer un seguiment del projecte per Internet.

Res, el que dèiem: cal espavilar-se!