Uns brots

[Un dos i seguit, 10-1-25]

La sardana és un ball, però també una música que, en la seva configuració bàsica actual, data de mitjans del segle XIX. Des d’aquell moment i fins l’actualitat, ha tingut un desenvolupament, una evolució de certa importància en el context de la cultura catalana. El fet que s’hagi categoritzat com una cosa folklòrica i, en certs moments, un emblema de determinades idees o sectors socials, ha fet que aquesta activitat no hagi estat prou estudiada en cercles acadèmics. 

Darrerament, però, sí que s’han publicat diversos treballs seriosos que han trencat tòpics i, com a mínim, han resituat certs conceptes erronis. Per exemple, ara sabem que els primers anys era una dansa de classes populars (en contraposició a d’altres més elitistes), però que, en un moment donat, hi va haver una mena d’apropiació, segurament benintencionada, per part del catalanisme i dels cercles noucentistes. La van depurar, la van omplir de normes i mètodes per establir un cànon que calia seguir. 

El cas és que ho van aconseguir, fins a cert punt, sobretot pel que fa a la imatge, al relat predominant. També és cert que sempre i en tot moment hi ha hagut una lluita constant entre aquesta visió diguem-ne «oficial» i una altra, potser soterrada, però sempre present, que entén la sardana com una pràctica oberta a moltes maneres de ballar-la, fent allò que es coneix com a «punts lliures», per exemple; a no condicionar les anelles a formar-les exclusivament per parelles mixtes... I el mateix podríem dir pel que fa la música.

El fet que en els inicis la sardana la ballessin sobretot homes, que la competència entre la sardana i el contrapàs es resolgués a favor de la que era més oberta als canvis i no estigués controlada per les elits del moment, es pot entendre per diversos aspectes d’aquell moment històric i en aquell racó de món concret. També, fent un salt en el temps, ens podem preguntar perquè, en el mateix lloc però en una societat molt diferent, darrerament han aparegut diverses iniciatives pel que fa la dansa i la música: algunes, trenquen descaradament amb les normes oficials, tant pel que fa la manera de ballar com en la composició de les anelles, mentre que les cobles experimenten com mai amb tota mena de músiques i col·laboren amb altres músics i formacions dels estils més diversos.

Faltarà veure si aquests brots van més enllà i si en sorgeixen més.