Un miratge?

[Un dos i seguit, 6-9-24]

Tornem de vacances i, com sempre, ho fem amb ganes, empenta renovada i unes sensacions especials pel que fa a una de les qüestions que tractem habitualment en aquest programa. Em refereixo a la sardana com a dansa, sobretot en aplecs i ballades. Evidentment, no he fet cap estudi i només em refio de la meva percepció en viu i en directe, però sobretot per tot allò que he anat observant per les xarxes. 

La veritat és que tinc la sensació que aquest estiu ha estat bo per a la sardana-dansa. Res de l’altre món, però sembla que hi ha hagut més feina per a les cobles i, en general -ja sé que hi ha de tot i zones més vitals que altres-, els actes s’han vist més concorreguts. A l’estiu molta gent que és de vacances s’anima a ballar en una festa major o un dels molts cicles de ballades que s’organitzen, mentre que la resta de l’any ni l’hi passa pel cap anar-hi expressament. Però també és cert que això ha passat sempre, no és pas nou d’ara. 

Potser sí que alguna cosa hi ha tingut a veure el suposat «efecte The Tyets», com asseguren alguns organitzadors de cursets que, aquests sí, han vist incrementar-se la demanda. Sincerament, dubto que sigui massa gran aquesta influència i, en tot cas, caldrà analitzar-ho de manera més diguem-ne «científica» que la visió d’un grapat de vídeos mentre naveguem amb el mòbil.

No sé si només és un miratge, que a vegades veiem allò que volem veure. Potser sí, però alguna cosa hi deu haver i estaria bé que els més apassionats seguidors de ballades i aplecs hi diguessin la seva.