No hi ha fórmules màgiques

[Un dos i seguit, 16-2-24]

Ara que conflueixen diverses circumstàncies des de diferents procedències, com el fenomen CotixCoti, la nova proposta de l’Arnau Tordera -de la que avui en parlarem- o de la plataforma de debat sardanista S21.cat, crec que hi ha un aspecte que no es té prou en compte. Quan es discuteix sobre problemes i novetats com les que he esmentat o d’altres que apareixen de tant en tant, sempre hi ha qui les qüestiona, potser perquè les considera aberracions de la sardana i la cobla tradicionals o perquè dubta de la seva eficàcia de cara a aportar saba nova a aquest mon tan peculiar com és el de la sardana i la cobla. 

Ho van fer, per exemple, davant la Dharma i la cobla Mediterrània, o veient allò que oferien el Santi Arisa i els Montgrins. I, com dic, sempre hi ha algú o altre que o bé hi veu una mena de sacrilegi o mostra el seu escepticisme sobre el futur d’aquestes idees més o menys trencadores. Ho faran, segur, amb el que prepara l’Arnau Tordera, com també es manifesten així quan els més emprenedors diuen de plantejar l’ensenyament de manera diferent o pretenen trastocar el sistema competitiu de les colles, per posar alguns exemples.

La sentència que ells consideren definitiva i concloent és una frase terrible i que em fa molta ràbia: «això no salvarà la sardana, sinó que potser encara en farà perdre de balladors». I, és clar, ho volen demostrar dient que no hi ha pas més sardanistes a plaça després de l’experiència Sardanova, posem per cas. A banda que potser els podríem dir que potser sense aquestes iniciatives encara n’hi hauria menys, crec que la qüestió és que sí, evidentment no hi ha fórmules màgiques ni aquí ni enlloc, però que aquests individus que «perden el temps» elaborant espectacles o pràctiques diferents, allò que aporten, abans que res, és la seva ment oberta i que si alguna cosa ha de permetre progressar i, per tant, seguir fent viva la sardana, és evitar el tancament mental i de les accions que, com a conseqüència, es portin a terme.

Pareu atenció a allò que deia el Santi Arisa en plena ebullició de la seva proposta i que segur comparteixen aquests altres «il·luminats» (en el més bon sentit de la paraula): «la Sardanova no pretén substituir res, ha de conviure amb la sardana tradicional i s’han d’enriquir mútuament». Doncs això.