I encara hi ha qui no ho sap veure...

[Un dos i seguit, 18-10-24]

Quan es parla de si algunes cobles porten a terme, amb més o menys encert i amb més o menys ressò, projectes en els quals es transcendeix la seva funció diguem-ne canònica (ballades de sardanes, d’esbarts o concerts) a mi m’agrada puntualitzar que això no és pas nou, que poc o molt sempre hi ha hagut experiències d’aquesta mena. Una altra cosa és que hagin pogut rebre el reconeixement suficient o que aquest hagi perdurat en el temps. 

Això sí, és cert que des de fa uns anys aquestes pràctiques s’han multiplicat i pocs gèneres deuen quedar per experimentar. I això no vol dir que no hi hagi immenses possibilitats de seguir treballant-hi, fins i tot explorant amb les mateixes eines, com bé estan demostrant el cantautor Roger Mas i la cobla Sant Jordi. Després d’un primer disc i infinitat d’actuacions d’una gira que ha calgut cloure perquè venia el segon enregistrament, podem constatar que no es tracta d’oferir més del mateix, sinó que ara se’ns permet gaudir d’un repertori més ric, més treballat encara, amb un Roger Mas més madur i una cobla que sona més plena, més a prop de la perfecció.

Però si la Sant Jordi ja ens té acostumats a aquestes delícies acompanyats de qui sigui (des de grups com Coses a guitarristes flamencs amarats de jazz, passant per l’autenticitat del Kepa Junkera o un grup de dansa urbana), no són ells sols, precisament. Sense anar gaire lluny, a la darrera edició de la Fira Mediterrània la cobla Marinada era còmplice del cantant Guillem Roma amb aires llatinoamericans, mentre manté vigent un altre espectacle amb el cantaor Pere Martínez. Però també podríem parlar de la Simfònica de Cobla i Corda, del sempre sorprenent Arnau Tordera o les propostes de la cobla Maricel, l'última de les quals aviat podrem veure a Tarragona, i tants altres que s’entesten a treballar amb aquesta formació singular i -insisteixo- sobreeixint de possibilitats. I encara hi ha qui no ho sap veure...