Resulta paradoxal que justament quan el panorama general és més complicat i incert; precisament ara quan les famoses retallades arriben a tot arreu i queixar-se pel que fa a la cultura popular semblaria insultant, justament ara és quan una entitat com l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa sembla que ha resolt la que segurament era la seva gran assignatura pendent: disposar d’un local propi i en condicions.
Bé, de fet es tracta d’un lloguer, però en unes condicions assumibles per l’associació, que aviat, quan s’hagi adequat convenientment, podrà disposar de prou espai i sense estar condicionats per altres agrupacions amb qui compartir-lo o per les normes dels propietaris.
Això ha estat possible, malgrat la manca total de qualsevol suport aliè extraordinari i més aviat preveient que els ajuts ordinaris minvin notablement, gràcies al gran miracle d’aquesta mena d’entitats: sens dubte, en primer lloc, una direcció adequada, però també una massa social disposada conscienciada i disposada a aportar-hi quelcom, cadascú segons les seves possibilitats i capacitats. Un ha fet possible conèixer una oportunitat, l’altre ha contribuït des de la seva tasca professional i molts han fet de mà d’obra barata però molt valuosa alhora.
En definitiva, tot plegat és la millor demostració que es pot funcionar i bé sense fer-ho a cop de talonari o beneficiant-se de privilegis institucionals. Aquesta és l’autèntica força de l’associacionisme que durant molts anys havia caracteritzat aquest país i que darrerament semblava un tant esmorteït.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada