Terra de vents

[Un dos i seguit, 3-9-11]

Aquests dies s’està celebrant a Tortosa el festival “Ebre, terra de vents”, tot un seguit d’actuacions amb el comú denominador de ser propostes de música de vent, per allò de la tradició de bandes de música característica d’aquelles comarques.

Enguany ha estat una excepció, però habitualment s’estableix un país o una cultura convidada, sense oblidar, és clar, la música autòctona. Precisament, en aquests moments es deu estar celebrant un d’aquests actes: l’actuació de la cobla Mirantfont, de la Fatarella. I això, que hauria de ser la cosa més normal del món, en realitat no ho és tant. De festivals d’aquesta mena n’hi ha molts, però són pocs en els quals hi podem trobar cobles, talment com si la que fan no es pogués considerar música tradicional, popular, ètnica, del món o qualsevol altre d’aquests qualificatius, a vegades força ambigus, amb els quals es pretén definir quina música s’hi pot trobar.

En el cas de Tortosa, a més, cal valorar el fet que s’hagi inclòs la cobla en el programa, tot obviant visions esbiaixades o, senzillament, curtes de mires, que massa sovint discuteixen la legitimitat d’aquestes formacions musicals  a les terres de l’Ebre.

Algú pot criticar, d’altra banda, que només es tracta d’una ballada de sardanes típica i tòpica i que es compta amb una cobla amb determinades limitacions. Però les moltes possibilitats que es podrien incloure en un festival d’aquests tipus no han de desmerèixer una ballada tradicional, alhora que hem d’entendre que s’ha comptat amb una formació de la terra.  Això no vol dir, naturalment, que no ho haguem de considerar un primer pas i que encoratgem els organitzadors a anar més enllà en futures edicions.