Sardanes per a un any

[Un dos i seguit, 4-6-11]

Sembla que ja s’ha establert com un costum indispensable, com una cita fixa en el calendari, el concert final del concurs La Sardana de l’Any que, aquesta vegada, va tenir lloc dissabte passat a Granollers. Aquesta situació ja s’havia produït als anys 70 i 80, amb la primera època del certamen, fins que la desaparició de l’emissora organitzadora, Ràdio Joventut, va comportar, també, que s’estronquessin aquelles convocatòries que havien aconseguit interessar molts seguidors.

Amb la nova etapa, impulsada per la Federació Sardanista, sembla, doncs, que s’ha aconseguit reprendre el fil. Tot i algunes diferències, sobretot perquè ara es disposa de més mitjans i l’ús de les noves tecnologies i algun detall de les bases, l’essència és la mateixa: fer competir les noves sardanes estrenades al llarg d’un any per un sistema d’eliminatòries setmanals radiades per diferents emissores, en les quals els vots dels oïdors són els que decideixen. Tot plegat culmina amb una gala final on la paraula (el vot) el tenen els assistents.

El concurs sempre ha estat i sempre serà font de polèmica, perquè no pot ser d’altra manera quan hi ha competició i, sobretot, quan s’hi barregen composicions d’estils molt diversos: des de peces intranscendents musicalment parlant però d’impacte ballador, fins sardanes d’un innegable interès qualitatiu, amb tot un seguit de gradacions entremig. I això, combinat amb un públic també variat, cadascú amb les seves manies, gustos i nivell, fent que, a vegades, quedin excloses sardanes que ens semblen francament fermes, des del punt de vista particular de cadascú, naturalment.

Els organitzadors insisteixen a dir que allò que importa és, abans que res, que amb tot aquest muntatge el que es vol i en bona part s’aconsegueix, és divulgar les sardanes noves, siguin de l’estil que siguin, però si s’hi apleguen de diversa mena, millor. Segurament, el més positiu és prendre-s’ho d’aquesta manera, ja que de concursos musicals ja n’hi ha i potser el que caldria és que aquests s’adaptessin a la necessitat de donar a conèixer al màxim les obres que premien.

De totes maneres, el resultat d’enguany de La Sardana de l’Any no ha estat gens malament: el premi a la popularitat a una sardana senzilla però digna i el Premi de la Crítica a una obra de qualitat, també balladora, i amb ganes de sonar diferent. I lesdues, d’autors joves. Balanç positiu, doncs