Però... i el tible?

[Un dos i seguit, 28-2-20]

Darrerament, hem pogut comentar els lloables esforços d’una bona colla d’intèrprets de fiscorn, un dels instruments característics de la cobla, per potenciar-lo i divulgar-lo al màxim. A més de trobades i xerrades, sembla que ja és a punt una associació que haurà de canalitzar aquests esforços.

És curiós, perquè també és notable l’activitat pròpia que porten a terme els professionals i aficionats al flabiol, amb una trobada i festa anual que ja és una de les cites obligades de cada tardor. Per la seva part, la tenora, sens dubte l’instrument més conegut de la cobla, ja ha estat celebrada, estudiada i elogiada fins a l’infinit, mentre que altres components, com la trompeta, el trombó o el contrabaix, els podem trobar de mil maneres arreu del món i no necessiten gaire tracta específic en l’entorn de la cobla.

Però... i el tible? No crec que ningú dubti del seu valor a la cobla (o sol i en altres conjunts) i que és un dels timbres que més la caracteritzen. Perquè, a vegades, sembla que el tible quedi en un segon pla a l’hora de parlar-ne, com si el seu fos un paper menor. El cert és que es tracta d’un instrument difícil, a vegades ingrat per a l’instrumentista, però si cau en bones mans (i bons llavis) pot emetre sons amb un encant molt particular.

Potser per tot això, sembla que aquesta és la plaça que costa més de cobrir quan hi ha una baixa en una cobla. El cas és que ja hi ha hagut i n’hi segueix havent de músics que dominen el tible i l’allunyen  d’una visió massa encallada en l’estridència i una afinació deficient que, potser a vegades, sí que ha estat certa. Sens dubte, caldria que aquests tiblaires fessin valer la seva tasca de maners decidida i col·lectiva, més enllà d’alguna iniciativa individual que hi ha hagut, força lloable, això sí!!