De monuments

[Un dos i seguit, 18-2-22]

De monuments a la sardana n’hi ha un munt arreu de Catalunya, molts com a llegat de les Ciutats Pubilla o les Capitals de la Sardana. A Tarragona, per exemple, se’n van erigir dos: el que actualment és al primer tram de la Rambla Nova i el de Sant Pere i Sant Pau, ben diferents entre ells, per cert. Però n’hi ha un que cal reconèixer-lo com el més divulgat de tots: el de Montjuïc, a Barcelona. 

Hi ha ajudat, en aquesta popularitat, potser en part, el fet que estigui on està, a la capital i en un lloc ben visible, però hem d’acceptar com un argument decisiu la seva fotogènia. És simple el concepte, però alhora ben fet, obra de l’escultor de Banyeres del Penedès Josep Cañas, autor, també, dels monuments als castells del Vendrell i de Vilafranca. La seva imatge ha estat reproduïda infinitat de vegades, en postals i tota altra mena d’objectes turístics, així com en llibres, discos i revistes, i no només els directament relacionats amb la sardana.

Potser aquesta celebritat ha propiciat que més d’un cop hagi estat objecte d’atacs i bretolades diverses, fent malbé parts importants i, fins i tot, desapareixent alguna figura sencera. La coincidència amb dates assenyalades ha fet sospitar que es tractava d’alguna cosa més que una simple bretolada. Ara, sembla que per fi han començat els treballs de restauració i de restitució, cosa que, evidentment, és una molt bona notícia, però que arriba amb setze (setze!!) mesos després del darrer atac, singularment violent, però que no justifica aquesta tardança per part dels serveis municipals corresponents. Han calgut moltes queixes i reclamacions, en diverses ocasions concretades en actes públics amb ballades incloses i la implicació de personatges famosos.

Bé, quedem-nos en la part positiva d’aquest afer, encara que sempre tindrem la temença pel fet que el monument està situat en un lloc aïllat i solitari per la nit, que és quan els més «valents» acostumen a actuar.