Un esdeveniment cultural com és l’Aplec Internacional que el passat cap de
setmana va aplegar unes 500 persones actuant i una xifra similar d’acompanyants
no sembla que sigui poca cosa. Per molt moderns i cosmopolites que vulguem ser
no podem ignorar un fet com aquest i més quan aquest munt de gent viatja a una
ciutat ben llunyana, en aquest cas Copenhaguen. Així ho van entendre al
Telenotícies Vespre de diumenge quan, enmig del brogit informatiu de les
eleccions li van dedicar una crònica breu –de llampec, podríem dir-ne-, encara
que en una hora de màxima audiència.
De grups actuants n’hi havia de tota mena i d’arreu del país. Aquesta és
una estratègia dels organitzadors realment lloable: procurar que hi hagi
representació del màxim de manifestacions de la cultura tradicional i de, si
pot ser, de totes les comarques de Catalunya. A nivell local, lògicament, el
ressò que l’Aplec ha tingut als respectius mitjans de comunicació ha estat
preferent per als grups propis. Cosa ben comprensible, insisteixo.
Allò que costa més d’acceptar és que en el cas de la ciutat de Tarragona, un cop més s’ha manifestat una inèrcia perversa, que no és nova però que en aquest cas ha quedat més en evidència que mai. El cas és que hi havia dos grups tarragonins a Copenhaguen i les informacions només feien referència a un. Proveu d’endevinar quin ha estat l’oblidat després que us diguem que els grups eren la colla castellera Xiquets de Tarragona i l’altra era la colla sardanista “Nova Tarragona Dansa”.
Ha estat una inèrcia molt generalitzada, per cert: des de les xarxes
socials de l’Ajuntament fins a mitjans impresos, radiats i digitals. Sembla que
cap d’ells havia consultat el llistat que apareix al web d’Adifolk, entitat
organitzadora de tot plegat, i que us vam llegir la setmana passada. Això sí,
les queixes de diversos ciutadans van fer rectificar (o completar) les
informacions d’alguns d’aquells mitjans.
I si he parlat d’inèrcies en plural és perquè no he pogut evitar fer
comparances amb una altra d’inèrcia: la de quan aquests dies s’ha comentat
l’atorgament de diverses Creus de Sant Jordi semblava que només n’hi havia una
d’important, la d’en Messi –a banda d’aquella altra afectada per la
politiqueria, és clar-, oblidant, per posar només un exemple, la merescudíssima
al compositor i musicòleg Lluís Albert. Efectivament, maleïdes inèrcies!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada