Això és la vida!

[Un dos i seguit, 6-10-23]

Hi ha qui diu que és fruit de l’efecte CotixCoti dels The Tyets. No sé si n’hi ha per tant, però el cert és que els cursets d’aprenentatge de ballar sardanes que, en molts casos, comencen per aquesta època de l’any, estan tenint força èxit. No em refereixo als que es fan a les escoles per als més joves ni tampoc als també nombrosos per a gent gran als casals d’arreu del país, que tenen vida pròpia, podríem dir, sinó als cursets per a gent de totes les edats que, a la pràctica, acostumen a aplegar persones de mitjana edat.

Això és el que s’està dient per les xarxes, tot i que, com sempre, cal no generalitzar. Sí que ho hem pogut veure aquí a Tarragona, al que dissabte passat encetava l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa de sis a set de la tarda. El local es veia prou ple i cal tenir en compte que tothom s’hi pot afegir en qualsevol moment fins a la darrera sessió del mes de desembre.

En aquesta línia de moderat optimisme (perquè ja sabem que la felicitat dura poc a la casa del pobre), podríem incloure-hi la notícia que donen aquesta setmana els companys del programa Coblejant, segons la qual s’està muntant una colla sardanista universitària a la UAB. O, més consolidada, la realitat de les noves colles infantils que ja ballen concursos a Valls, Constantí o Santa Fe del Penedès. O les entitats noves o renovades que sembla que treballen amb ganes en nous i vells projectes a diferents punts del país, entre els quals la Selva del Camp i el Vendrell, de les quals avui en parlarem.

No vull amagar que també, de tant en tant, ens arriben notícies d’entitats que pleguen o estan apunt de fer-ho. No ens enganyem, al capdavall això és la vida, de les persones i de les organitzacions d’aquestes persones: néixer, viure i desaparèixer. Només ens cal procurar que aquest trànsit sigui el més ric i feliç possible.