Quina llàstima!

[Un dos i seguit, 13-10-23]

Dissabte passat a la tarda vaig tenir l’oportunitat d’assistir, a Reus, a la presentació del llibre «Pep Ventura. Del mite a la realitat», de Jaume Nonell. Al marge de l’interès evident del llibre, que ja he comentat alguna altra vegada, va ser una nova mostra del molt que sap en Nonell sobre la sardana i de la gràcia que té en parlar-ne. I en sap de sardanes, entre altres coses, perquè les ha viscut intensament des de ben jove i sempre ha anat més enllà de la pràctica i de l’organització d’actes de manera diguem-ne ordinària. Ha ballat en colles i n’ha dirigit, ha promogut espectacles innovadors, ha presentat concerts, ha fet conferències i ha escrit infinitat d’articles i llibres, alguns en col·laboració, però sempre impregnant-los de rigor. 

Tal i com va dir durant la presentació, resulta increïble que fins ara ningú no hagi fet una biografia amb cara i ulls d’un personatge tant important com en Pep Ventura. Una realitat que no es correspon amb el fet que són molts els pobles i ciutats que l’hi han dedicat carrers, places o algun monument. En tot cas, aquest llibre, preferiblement comptant també amb el que va escriure la musicòloga Anna Costal des d’un punt de vista estrictament musical, allò que fa és posar les coses a lloc. Perquè d’intents de biografia ja n’hi ha hagut, ja, però a partir d’unes dades molt minses a les quals els estudiosos posteriors només hi afegien fantasia i mai dades objectives convenientment documentades, justament allò que ara ha fet en Jaume Nonell.

Després d’uns primers treballs sempre interessants i d’excel·lent factura, però més aviat de caire divulgatiu, en Nonell fa temps que dedica els seus esforços a la tasca investigadora, cercant en biblioteques, arxius i hemeroteques, alhora que procurant obtenir la informació oral sempre que és possible. El llibre que ara es presenta n’és l’últim fruit publicat, però ens consta que segueix treballant en la mateixa línia i en altres projectes que tot sembla indicar que sorprendran.

La part negativa de dissabte va ser que érem molt pocs. La majoria de vosaltres us vau perdre una bona xerrada i un curt però deliciós concert posterior de la cobla Reus Jove. Quina llàstima!