L'estat de salut de la sardana

[Un dos i seguit, 29-9-23]

Quan, algun cop, persones que no estan directament involucrades amb el sardanisme em pregunten sobre quin és l’estat de salut de la sardana, acostumo a respondre  d’una manera que, generalment, els decep o, com a mínim, els sorprèn. Els dic que la situació pot ser molt diferent segons on parin l’atenció. Vull dir que, en aquest cas, no val a fer-ne fotos fixes de la primera ballada que troben. Al llarg dels anys d’anar amb cobles i colles o, senzillament, voltant com a ballador curiós, he comprovat que el panorama varia molt d’un lloc a l’altre, que a cada població les coses van oscil·lant en el temps i, fins i tot, on un dia la plaça fa goig per la quantitat de balladors i l’ambient que s’hi viu, potser la setmana següent en el mateix lloc tot és diferent. Hi intervenen molts elements, és clar, i hem de tenir en compte que els promotors són gent absolutament voluntària i que sempre actuen condicionats per mil i un factors, bona part dels quals negatius. Hi ha qui es crema o potser és que les circumstàncies personals canvien de manera determinant, a vegades hi ha relleu, altres no, o apareix un temps després...

Si el meu interlocutor insisteix en que faci una valoració general, l’hi dic que ho hem de fer agafant una mostra molt gran per tal que sigui significativa. Fent-ho així, veurem que, tot i les dificultats, el vent de les modes en contra, encara que potser no hi hagi tantes ballades o colles de competició com anys enrere, no es pot negar que la sardana és una dansa i una música vital, valorada, practicada i estudiada per un nombre rellevant de ciutadans d’aquest país. Que cada dia hi ha un grapat d’activitats (ballades, concursos i concerts, sobretot) diguem-ne tradicionals per poder triar, però que també hi ha molta gent fent propostes diferents, a vegades agosarades... mentre altres (o aquesta mateixos) intenten valorar realment tot plegat, alhora que són conscients dels problemes i dels condicionants, i tracten de cercar solucions. Alguns ho fan des de les entitats o federacions, altres des de fora, sempre amb empenta i il·lusió. En definitiva, es pot assegurar que el sardanisme és quelcom plenament viu, encara que no sempre de manera prou evident per a tothom.