Dones

[Un dos i seguit, 3-3-23]

El proper dimecres serà el Dia de la Dona Treballadora, un dia d’aquells que serveixen per commemorar, per reivindicar i per fer pedagogia sobre les mancances, en aquest cas del paper de les dones a la nostra societat i, principalment, en el món laboral. També és una oportunitat per analitzar l’estat de la qüestió en àmbits concrets, com podria ser el que ens ocupa en aquest programa. 

Vull creure -perquè no em consta que s’hagi fet un estudi prou detallat- que la situació és força bona si tenim en compte el context general. És clar que no és la ideal, però és incontestable que tendeix a millorar. Veiem dones en càrrecs directius, de balladores n’hi ha moltes més que homes i entre els músics, que és on la presència femenina és més reduïda, hi observem un increment lent però constant del nombre d’intèrprets. Les compositores també són minoria, però no només n’hi ha de noves sinó que algunes, com ara la tarragonina Anna Abad, són molt apreciades per músics i balladors. 

Paradoxalment, en les colles de competició, on les normes escrites i no escrites des de sempre han establert una rígida paritat a les anelles, és on hi ha cert debat. Hi ha qui es pregunta perquè han de ser parelles mixtes les que ballin als concursos? En les colles més petites ja fa temps que s’accepta que aquesta norma tradicional es pugui obviar, però en les altres encara és un tema gairebé tabú. Hi ha raons per canviar les coses que apel·len a que els capdansers tinguin més possibilitats a l’hora de planejar un concurs en funció de la disponibilitat de balladors, però també es pot argumentar que la societat actual ja es discuteix força la rigidesa a l’hora de considerar dos sexes clarament delimitats. 

I no he dit res, fins ara, d’una qüestió que és molt present, malauradament, a les notícies, com és que hi ha molts casos d’abusos o assetjament. El sardanisme disposa d’un protocol, d’unes normes d’actuació en aquest sentit i no em consta cap cas, cosa que m’alegra enormement. Només desitjo que sigui perquè, efectivament, no n’hi ha hagut cap.