[Un dos i seguit, 21-7-23]
El fet que una cançó de les moltes que tenen èxit en un moment donat hagi inclòs el ritme propi d’una sardana, que en el moment d’enregistrar-la es decidís comptar amb tota una cobla i que tot plegat es presentés de manera desacomplexada en llocs i moments on fins ara això era impensable, és positiu, sens dubte. Disculpeu que insisteixi sobre aquesta qüestió, però entenc que és lògic que bona part del sardanisme l’hi hagi fet gràcia la mateixa composició, sobretot als joves de les colles de competició, perquè els ha permès aplicar-hi punts lliures i, per una vegada, combinar dues facetes del seu lleure: les sardanes i els grups de rock del moment.
Perquè sí, senyors, el ressò mediàtic de tot plegat ha evidenciat que malgrat els tòpics i prejudicis hi ha joves que s’ho passen bé ballant sardanes i, ells mateixos, sovint amb poques hores de diferència, els podeu trobar a qualsevol dels llocs que freqüenten la resta de gent de la seva edat. Ja sé -i això ja m’ho haureu sentit dir més d’un cop- que potser el CotixCoti només serà una flor d’estiu, que la moda passarà, com gairebé totes les músiques d’èxit. Aquest cas, però, haurà servit perquè en parlin crítics que mai havien parat atenció en la sardana, que els nois i noies de la Tarragona Dansa sortissin dissabte passat al Col·lapse en hora de màxima audiència, etc.
Malauradament, encara queden vestigis de gent que s’ho mira com quelcom negatiu, que embruta o fa malbé la sardana. Van ser molts més i força més durs en temps de la Sardanova, però encara es fan sentir de tant en tant. I sempre cal dir-los el mateix: que una cosa no treu l’altra, que mai resta, sempre suma, que no hi ha fórmules màgiques (el seu gran argument en contra) però que les coses viuen i, sobretot, perviuen, quan evolucionen i ho fan a base d’obrir-se, mai de tancar-se.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada