Músics i canyes

[Un dos i seguit, 10-2-23]

Un article de Montserrat Juvanteny publicat a l’últim número de la revista de cultura popular catalana  Som ens recorda un aspecte bàsic, essencial, dels instruments més característics de la cobla, les tenores i els tibles. L’escrit es titula «Un matí tallant canyes a l’Empordà» i fa referència a una sortida habitual de cada any d’una colla de músics per tal d’anar a recollir canyes pel camp, amb les quals després s’elaboren les característiques embocadures de doble canya que, al capdavall, és on s’origina el so d’aquests instruments. A diferència d’altres de, diguem-ne, més universals, per al tible i per a la tenora les canyes s’elaboren de manera totalment artesanal, fet que complica encara més la feina d’aquests instrumentistes.

És important saber trobar el canyar adequat, la canya concreta que serà útil, portar a terme un procés d’elaboració acurat que, entre altres coses, requereix temps, molt de temps. I no totes les canyes acabades pel mateix artesà serveixen, o no serveixen de la mateixa manera: unes per a un tipus de música, unes altres per a una de ben diferent.... Així s’entén que els constructors de canyes (moltes vegades, els mateixos instrumentistes) s’apleguin en aquestes trobades i acostumin a intercanviar idees, opinions i canyes. És tot un món, que requereix tècnica, paciència i, un cop més, temps. Un aspecte aquest segurament poc conegut per la majoria del públic, fins i tot per gran part d’aquells que saben apreciar la bona música per a cobla. Potser estaria bé divulgar-ho més, com a mínim entre el públic sardanista.