[Un dos i seguit, 27-1-23]
La setmana passada, conjuntament amb 93 emissores més d’arreu del país, encetàvem una nova temporada del concurs La Sardana de l’Any. I ja és la 33a edició -comptant, això sí, la primera i la segona èpoques-, i en totes les que he participat he cregut convenient fer un comentari inicial que sempre ve a dir el mateix, però que crec necessari expressar-ho cada vegada.
Vinc a dir que si bé es tracta d’escollir, amb els vots de tothom qui vol participar-hi, la sardana més popular d’entre les estrenades durant l’any anterior, no crec que aquesta sigui la raó bàsica i essencial. Tal i com sempre aclareixen els organitzadors, l’objectiu primer és proporcionar la màxima difusió a aquestes composicions noves, d’estils molt diversos, com ho són les preferències de la gent, de fet.
Al final de tot el procés en resultarà, efectivament, una sardana guanyadora que, segur, serà molt del gust de la majoria, però, probablement, no sigui la única, ni, potser, la millor, ni la que amb més rotunditat es pugui afirmar que realment és la més popular de totes. No es tracta de desmerèixer cap sardana ni cap autor, precisament, sinó de fer entendre que, tot plegat, no és res més que un joc que ajuda -i molt, crec- a que les noves creacions dels compositors siguin més conegudes per un públic el màxim de gran.
No hi faltaran, un any més, les polèmiques i controvèrsies, amb lamentacions quan determinada sardana que ens ha semblat interessant queda eliminada per una altra que potser trobarem vulgar o, senzillament, menys aconseguida que l’altra. Jo sóc el primer que ho penso més d’un cop i sovint el meu vot no coincideix, ni de lluny, amb el resultat. A algú altre l’hi passarà exactament el contrari amb les mateixes sardanes, n’estic segur. Però, ja dic, hem d’entendre-ho com una gran campanya de difusió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada