[Un dos i seguit, 22-1-21]
El costum de celebrar aniversaris rodons sembla força generalitzat en tots els àmbits, i, és clar, també en els que ens ocupen a l’Un dos i seguit. La setmana passada, per exemple, fèiem una relació força llarga (i no exhaustiva!) dels aniversaris que es preveuen per aquest 2021 pel que fa a compositors de sardanes i música per a cobla. La veritat és que mentre la llegia no vaig poder evitar certa sensació de vertigen i el pensament de que potser en fem un gra massa de tot plegat.
Tampoc goso afirmar res, perquè sí que sembla indiscutible que cal commemorar esdeveniments tant importants com el centenari d’un gran compositor o la llarga trajectòria de, posem per cas, una entitat de reconegut prestigi. A partir d’aquí, però, mirar de posar límits ja seria complicar-se innecessàriament la vida. De fet, aquestes celebracions tampoc fan cap mal i, com a mínim, són una excusa més per fer bullir l’olla de l’activitat cultural. El problema, en tot cas, estaria en els sempre inevitables oblits.
On no n’hi ha hagut d’oblit ha estat en les commemoracions de, fins i tot, sardanes concretes. La setmana passada ens fèiem ressò de les celebracions a Banyoles dels 75 anys de Somni, del mestre Puigferrer, i ara podem parlar del centenari de l’estrena a Sitges de la sardana La processó de Sant Bartomeu, d’Antoni Català. Són dues celebracions plenament justificades per la qualitat de les dues obres i, sobretot, per l’excepcional popularitat que tenen, la primera arreu del país i la segona potser més localitzada a Sitges.
Ben mirat, aquest tipus d’actes poden destacar més enmig d’un desert d’activitat a causa de la pandèmia. Uns concerts amb totes les mesures de seguretat pertinents i sense ambició d’atraure altre públic que el local són un trist consol, però l’únic possible en aquestes circumstàncies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada