Una paradoxa

[Un dos i seguit, 29-1-21] 

En aquests temps de pandèmia generalitzada, l’activitat cultural s’ha vist radicalment bandejada, sobretot pel que fa les seves manifestacions més comunitàries i de carrer. Prou que es queixen els col·lectius professionals  corresponents, que, en molts casos, la seva situació és ben angoixant.

Aquells sectors que tractem en aquest programa (sardanes, esbarts i música per a cobla) són dels que més s’ha evidenciat, tot això. Són molts els ciutadans que s’han quedat sense aquesta opció de lleure, però el panorama és molt més fosc en el cas dels músics, actualment molts d’ells professionals (a dedicació completa els de les cobles-orquestres, principalment) o parcialment, però igualment en una situació més aviat complicada. De fet, res que no haguem comentat moltes vegades durant l’últim any, un temps en el qual s’ha anat fent el que s’ha pogut, de manera variable segons el moment.

Una de les activitats que millor han resistit aquesta situació tant complicada haurà estat la de la discografia, un fet que no deixa de ser paradoxal si tenim en compte les molts veus que s’han fet un fart de cantar les absoltes dels discos. De fet, la mateixa Confederació Sardanista va assegurar que deixava  de publicar en disc físic els enregistraments de les finals de La Sardana de l’Any perquè aquest suport cada vegada té menys sortida... mentre promou les publicacions de discos per part de cobles i entitats i, fins i tot, publica els discos per promoure la candidatura de la sardana com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Una paradoxa dins d’una paradoxa!

El cas és que avui aquest i altres discos us els podem presentar com a novetat en el programa, com hem fet moltes vegades des de fa temps i com es preveu que podrem fer properament amb altres novetats anunciades.