Mesures estratègiques

[Un dos i seguit, 12-2-21]

En aquests temps complicats, en els quals tothom ha de batallar no només contra la pandèmia, sinó que també s’ha d’enfrontar a complicats efectes secundaris, és bo que les accions reivindicatives es facin amb fermesa, però també amb seny i comptant amb les estructures organitzatives pertinents.

En el terreny cultural ja s’ha parlat força d’aquests efectes: suspensió i ajornaments massius d’activitats i, per tant, manca d’ingressos per als professionals del sector, aquells que sovint són ignorats per qui es pensa que en la cultura no hi ha qui hi treballa i, conseqüentment, en depèn econòmicament. Si, ja ho sabem que és singularment important, en la cultura, el voluntariat, sobretot quan parlem de la popular i tradicional, però sempre hi ha un professionals que mereixen ser tractats com a tals. En les sardanes, per exemple, és evident el cas dels músics, elements indispensables i que ara han vist compromesa seriosament la seva activitat i supervivència.

El cert, però, és que la pandèmia només ha agreujat una situació que abans ja era realment complicada, que tard o d’hora caldrà que es resolgui com cal. I sembla lògic que les entitats es belluguin, que reclamin un tracte millor per part, com a mínim, de les institucions oficials. I aquí intervé aquell factor que citava de les estructures organitzatives. Per això em sembla una bona notícia que l'Ens de l'Associacionisme Cultural, que aplega la major part de federacions culturals del país -incloent la Confederació Sardanista i l’Agrupament d’Esbarts-, hagin fet arribar als partits polítics unes mesures estratègiques per enfortir aquest associacionisme. No val, només, exclamar-se més o menys fort, queixar-se i esperar que ens facin cas. S’ha entès que cal elaborar propostes concretes i ben treballades, fent-les arribar a qui té el poder o aspira a tenir-lo. Això no garanteix res, és clar, ja que ha de ser un primer pas ferm i previ a l’exigència posterior i tant ferma com calgui.