[Un dos i seguit, 19-2-21]
La sardana és, abans que res, una dansa popular, característica del Principat de Catalunya i la Catalunya Nord, principalment, que es balla de manera lliure i espontània, sobretot al carrer. Pot ser molt més, però crec que ningú em discutirà aquesta afirmació. I no és poc, això, quan de danses tradicionals que les practiqui algú més que els grups destinats a la seva conservació o exhibició no n’hi ha gaires.
Però també és cert que aquell «molt més» que deia també és molt important en aquest cas. I això s’evidencia de tant en tant, encara que no sempre s’entengui a certs cercles, com podria ser el cas del context de l’actual pandèmia. La pràctica de la sardana com a dansa s’ha vist eliminada temporalment de manera dràstica i llavors s’han mantingut -encara que no n’han sortit indemnes- la música, la vida social de les colles, els estudis històrics, la sardana i la música per a cobla de caire més o menys simfònic, concursos musicals, enregistraments, experiments de fusió... Segur que em deixo alguna cosa, però crec que n’hi ha prou per justificar la teoria que la sardana i la cobla són molt més que uns que toquen i uns altres que ballen.
Quan hi ha qui treballa de valent per tal que la sardana sigui reconeguda com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, estaria bé que els mateixos sardanistes procuréssim fer més evidents, de cara a la resta de la societat, aquests i altres valors que he apuntat. Jo diria que el fet que nosaltres mateixos ens ho creguem de manera prou explícita, forma part d’allò que es valora en el moment d’adoptar una decisió per part dels senyors i senyores de la UNESCO.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada