Els programes

[Un dos i seguit, 26-7-13]

 

Els historiadors encara no s’han posat d’acord sobre l’antiguitat de la sardana, encara que sí que sembla clar que, tal i la coneixem ara, o amb unes característiques suficientment semblants, es va formar cap a mitjans del segle XIX. Des del punt de vista musical, no es conserven gaires documents escrits de com eren les sardanes abans d’aquella època, ja que el més habitual era la transmissió oral de la música.

En tot cas, en aquest segle i mig llarg, s’ha generat una quantitat enorme de música per a cobla. Milers de composicions de tota mena, per a tots els gustos i dels nivells de qualitat més variats, que també han tingut els seus seguidors... i les seves polèmiques. Un debat recurrent és el de la qualitat de les programacions a les ballades, els aplecs i, fins i tot, els concerts. Aquestes discussions s’han produït des de “sempre”, entenent per “sempre” des de que disposem de documents als arxius i hemeroteques. Per aquestes fonts, i per allò que ens han explicat els més grans, sabem que, en el seu moment, hi va haver grans trifulgues entre seguidors, per exemple, de Vicenç Bou i d’Enric Morera, el primer considerat per alguns com el paradigma de la manca de qualitat i l’exotisme, i l’altre un model d’originalitat i arrelament a la terra.

 

Sempre s’han criticat les obligades, els autors aficionats, les sardanes programades per compromís, els compositors “xiuladors” o els programes reiteratius i vetats als autors joves. I si al segle XIX ja es criticaven les sardanes que recollien melodies d’òperes i sarsueles, ara mateix són vius debats similars a les xarxes socials. Un debat en el qual hi tenen coses a dir músics, organitzadors i el públic... o no, perquè hi ha qui defensa que això ho haurien de decidir els entesos, és a dir, les cobles. Possiblement, la solució seria trobar un compromís entre aquests sectors, un equilibri entre aquell extrem on hi trobem determinats balladors que reclamen sardanes com aquell que demana un tema al discjòquei  de torn, i l’altre extrem que seria la tria per part dels músics sense tenir gens en compte qui balla, que de tot hi ha.

 

El cert, però, és que darrerament hem pogut observar una millora general en les programacions, sobretot, és clar, de determinades cobles, amb la incorporació desacomplexada d’autors actuals i, fins i tot, dels més inquiets.