Ens manen des de molt lluny

[3-7-10]

La setmana passada vam dedicar El Tema del programa a constatar, de manera ràpida i superficial, és clar, com al llarg de la història de la sardana bona part de la gent que hi ha estat vinculada de manera més directa i també aquella que ho ha fet de manera més ocasional, també han manifestat el seu compromís amb causes solidàries o polítiques. Que el tractament havia de ser superficial i esquemàtic ho obligava el fet que ens limitàrem a l’aspecte musical, de manera que només en els primers temps de la sardana actual, és a dir, a mitjans segle XIX això es manifestava de manera totalment explícita en els noms i en el contingut d’aquelles sardanes. Després, aquestes mostres musicals compromeses hi han sigut, però de manera més escadussera i tímida, per raons fàcilment comprensibles.

Si tractéssim de l’activitat de les persones, la cosa hauria estat molt diferent. És una anàlisis pendent que no podem fer aquí però que caldria que algú la treballés com cal. Veuríem –per a alguns amb sorpresa- com sorgirien alguns noms més que coneguts per la seva tasca decidida per al país o per a les causes solidàries més diverses que també han estat vinculats amb la sardana. Sense sortir de Tarragona, podríem posar exemples de persones que formant part d’alguna colla, posem per cas, van conèixer la part més fosca de la repressió, és a dir, la presó i la tortura, o que han estat peces fonamentals de determinades accions solidàries.

Ara, vés per on, no només segueixen vigents moltes raons per evidenciar aquests compromisos que hem qualificat, per abreujar, de solidaris, sinó que es reforcen les amenaces al país. Malauradament, sembla que l’atonia que afecta gran part de la societat catalana facilita les coses als que des de molt lluny es veuen amb cor de dir-nos impunement qui i què som o com ens hem d’organitzar els catalans.