Fer llenya de l'arbre caigut

[17-7-10]

Les colles sardanistes són unes agrupacions de dansaires el principal objectiu de les quals és procurar ballar sardanes de la manera més acurada i vistosa possible. Aquesta definició, que pot semblar molt evident és, però, massa simple. El cas és que de colles en podríem trobar de moltes menes i dimensions: des de la més improvisada que potser no participa gaires concursos a l’any i més aviat són un grup d’amics que ballen sardanes, fins a la que ha esdevingut una entitat d’una envergadura considerable, fins i tot transcendint, en alguns casos, al món de la sardana.

Sigui com sigui, des d’una perspectiva històrica, les colles sardanistes han constituït una part més important del moviment associatiu català del que molts es pensen, del que mai s’ha reconegut i, fins i tot, del que els mateixos protagonistes sospiten. L’estudiós Jordi Puerto va publicar, no fa gaire, una història de les colles que ja ens dóna una pista sobre això que diem, però potser faltaria un estudi més centrat en l’impacte real del conjunt de les colles en la vida cultural del país. Una importància que, sens dubte, amb el temps ha minvat, en part perquè el nombre de colles és molt més petit que el da fa uns anys, però sobretot perquè altres àmbits han anat adquirint major relleu.

Tot això és comprensible que sigui així, constitueix un signe d’apropament a la normalitat, però allò que no ens sembla tant positiu és que a vegades des de les colles es tingui la sensació que es vulgui fer llenya de l’arbre caigut. O, dit de manera més senzilla i clara: que com les colles ja no són el que eren, no val la pena destinar-hi ajuts que en altres destinataris –creuen alguns- lluiran molt més.

De moment, sàpiguen que les colles, tot i el que hem dit, segueixen ben vives, encara hi ha un nombre important de jovent que hi destina part del seu temps i el Campionat de Catalunya de Colles, malgrat tot, ha tornat a posar-se en marxa.