L'home que va fer la sardana millor, molt millor

[Un dos i seguit, 31-1-20]

En el món sardanista, igual que en qualsevol altra camp d’activitat diguem-ne no professional, cal que hi hagi prou gent que hi treballi, que faci possible que tot rutlli i, sovint, que es facin coses noves. És un patrimoni humà que mai ens cansarem de lloar i de desitjar que sempre hi sigui i que podem veure reflectit en el cartell de guardons que cada any es lliuren per part de la Confederació Sardanista.

Aquests elements actius, imaginatius i, quan cal, agosarats, a vegades destaquen per la seva singularitat. Són personatges que arriben a ser autèntics referents per a determinada activitat, com sens dubte ho ha estat i, -sospito que seguirà essent-ho molt de temps- el Sebastià Alba, capdanser de la colla «Violetes del Bosc», traspassat diumenge passat.

Ningú dubta que el Sebastià fou qui va aconseguir atorgar relleu a aquesta colla ben aviat, des de que hi va entrar l’any 1949, i fins al darrer moment. En uns temps en els quals les colles de competició eren moltíssimes arreu del país i constituïen una opció important de lleure dels joves catalans (alguns encara hem conegut aquells grans camps de futbol atepeïts de colles ballant alhora) ell i d’altres capdansers mítics van saber refinar el ball, fer-lo més vistós i elegant, alhora que més exigent físicament i de dedicació als assajos. Van ser ells els que van portar aquesta activitat cap al concepte de «sardana esportiva», darrerament reivindicat per molts.

Certament, el Sebastià Alba no fou l’únic, però difícilment algú altre podrà algun dia superar la seva continuïtat i la quantitat enorme de campionats aconseguits per la seva colla. Una fita extraordinària, que només s’explica pel seu carisma, sabent envoltar-se de gent vàlida i aplicant tècnica, disciplina i la constància pròpies d’equips esportius d’alt nivell, vet aquí allò que deia fa un moment.

Ah! I un altre aspecte que cal remarcar: el Sebastià i la Violetes van trencar un d’aquells prejudicis que, massa sovint, condicionen la imatge de les colles. Amb la creació de l’Obra Sardanista Violetes del Bosc va esmenar els que acusen les colles de no preocupar-se de res més que de competir. Una organització que va promoure un dels cicles de ballades més perllongats i de qualitat de Barcelona, aplecs i concursos musicals. Potser sí que li podríem retreure no haver sabut crear planter de balladors, però és evident que el balanç no permet cap dubte sobre la riquesa de la tasca de tota una vida dedicada a fer la sardana millor, molt millor.