De greuges perillosos

[Un dos i seguit, 19-2-11]

Estem en temps de retallades per totes bandes i, és clar, és natural que aquesta dinàmica afecti a tot allò que depèn, en major o menor mesura, de les subvencions dels organismes públics. En el camp sardanista això ja fa temps que es nota, amb activitats que no es poden fer, o altres, com alguns aplecs, que han de reduir el nombre o el nivell de les cobles, per exemple.

Les circumstàncies del context en el qual ens trobem fan que tothom ho entengui i, fins i tot, que ho accepti amb certa resignació. El problema arriba quan es plantegen greuges comparatius, tal i com s’ha pogut comprovar aquests últims dies a les xarxes socials. Allò que ha indignat molta gent és la notícia que s’han suprimit les aportacions de la Generalitat i la Diputació de Girona a la campanya d’ensenyament de sardanes a les escoles d’aquelles comarques. Es tracta d’un muntatge modèlic per l’abast i dels plantejaments que en la darrera edició afectava 103 centres educatius i uns 8.000 alumnes.

S’entén que quan mal dades s’eliminin primer les sardanes que altres coses diguem-ne essencials, però també és més que evident que poques escoles, hospitals o sous de mestres i metges es podrien pagar encara que se suprimissin totes les aportacions a les sardanes. En definitiva, es tracta d’allò de la xocolata del lloro.

El debat es torna més perillós quan el greuge comparatiu que deia es contempla respecte a altres activitats diguem-ne culturals. Dit d’una altra manera: amb els diners que es destinen a determinades celebracions abrilenques inspirades en les que es fan ben lluny d’aquí, no només es podrien pagar els cursets a totes les escoles catalanes –a més de les gironines-, sinó que podrien fer feliços tots els promotors sardanistes d’arreu del país.