Amb ganes de més

 [Un dos i seguit, 3-6-22]

La primera part del concert final de La Sardana de l’Any, dissabte passat a la tarda, era del tot previsible: el fet que la classificació es decideixi totalment segons els vots del públic assistent i vist el desenvolupament de les diferents eliminatòries, va guanyar la sardana que va aconseguir aplegar més seguidors. I això no vol dir, necessàriament, que sigui una mala sardana ni no valgui la pena tot aquest muntatge anual. Una altra cosa és que es pugui millorar, amb sistemes semblants, posem per cas, a la part de vots que durant la primera època aportaven les emissores col·laboradores, que llavors sí tenien un paper destacat en el certamen.

Les sorpreses -molt i molt agradables, per cert- van arribar a la segona part. La tarragonina Anna Abad, que es va emportar el Premi Joventut amb la sardana La plaça de les il·lusions, va enamorar tothom quan va transformar-se en Anna d’Ivori per oferir-nos un tast de l’espectacle «InTroit», que implica la seva cobla actual, la Maricel, el cor In Crescendo i, entre altres músics, ella mateixa fent de tot: cantant sola o amb el cor i tocant el piano. Es van interpretar obres de l’Anna, d’altres arranjades i, tot plegat,  enllaçat de manera que tothom -cantaires, músics, director i fins i tot ella-  no només interpretaven uns temes, sinó que actuaven, ballaven i s’interpel·laven en una successió de músiques i moments molt diversos que anaven, per posar només dos exemples, de la tendresa d’una versió del País petit de Lluís Llach al dinamisme de la seva Proeses i cançons, inclosos agosarats solos d’alguns músics de la cobla en aquesta darrera. 

En definitiva, es va omplir l’escenari de vitalitat i bona música, deixant-nos aquella sensació que sona a tòpic però que era més autèntica que mai: amb ganes de més. Al capdavall, el secret inconfessable que hi havia en el rerefons era que tinguéssim ganes d’anar al festival Amb so de cobla de Palamós el proper mes d’agost... o esperar a que arribi a Tarragona.