Potser...

[Un dos i seguit, 27-5-22]

Aquest dissabte arriba una nova final del concurs La Sardana de l’Any, aquesta ja diguem-ne «normal» després dels malabarismes que es van haver de fer per culpa (com en tantes altres coses) de la pandèmia: concerts tancats al públic, el recurs de la SuperSardana de l’any passat... És clar que la normalitat total serà impossible, perquè segur que pel teatre la Faràndula de Sabadell hi planarà el record de qui va iniciar el concurs i el va conduir en la seva primera època, Jordi Puerto, traspassat el 18 de maig, el mateix dia que el músic Jesús Ventura, qui també havia col•laborat alguna vegada amb el certamen. 

Hi ha una cosa, però, que al marge del sentit bàsic del concurs (escollir per votació popular la sardana més popular estrenada durant l’últim any), malgrat el pas del temps, sempre hi ha estat present: la polèmica. Potser ja és un efecte inherent a qualsevol competició i segons alguns no n’hauríem de fer gaire cas, però el cert és que a les tradicionals crítiques en el sentit que és un xou (en el pitjor sentit de l’expressió, se suposa) o de que bona part de les sardanes de més qualitat no arriben a superar la primera fase, ara creixen les veus que asseguren que això no només s’ha agreujat, sinó que tot plegat ha perdut interès, cosa que s’aprecia amb la davallada de participació i d’assistència a les finals. I encara gràcies, venen a dir, dels espectacles de la segona part, que no poques vegades esdevenen molt més atractius que l’audició en directe de les finalistes, si més no pel que fa a una part notòriament important d’aquestes

Personalment, crec que la fórmula de La Sardana de l’Any segueix sent vàlida, però és evident que hi cal un seriós replantejament dels seus mecanismes, no de l’essència de tot plegat: divulgar al màxim les sardanes noves. Potser caldria afegir-hi com objectiu que es valorin «aquelles sardanes que ens diuen alguna cosa nova als balladors i als escoltadors». Potser s’hauria de recuperar la implicació de les emissores que hi havia en la primera època i, en part, en els inicis de l’actual, més enllà de fer de repetidors de les eliminatòries. Potser no tot hauria de dependre del que voti el públic assistent a la final, com passava, també, en l’època d’en Jordi Puerto. Potser no s’haurien d’haver bandejat aspectes més recents i innovadors, com el vot telemàtic o la retransmissió en directe per televisió. Potser és, precisament, el component de xou que algú hi veia als anys 70 del segle passat allò que s’hauria de potenciar ben entrats en el XXI. Potser...